LA VEU DEL POBLE


David MORLÀ i Jordi SUÑÉ (2008): La Veu del Poble. Més de cent anys de tradició coral a Torredembarra. Torredembarra: Confraria de la Creu-Armats de Torredembarra.

 T-418-2008

 La Veu del Poble és un llibre que recull la història d'una coral nascuda el 1901 que tenia aquest nom, La Veu del Poble. És un llibre escrit conjuntament amb el David Morlà. 


 Retall de Festes.org:
Retall de la revista Sons:
La Núria Feliu va participar a la festa dels 40 anys de l'Agrupació Sardanista L'Antina i va rebre com a present un exemplar de La Veu del Poble. (La imatge és del Mònic)

A la revista Aurora:
A la revista CARAMELLA (gener de 2009, núm. 20, pàg. 127): 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Imatge

CRISIS I COOPERATIVISME

"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la
Imatge

ELOGI DEL SILENCI

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      “As a kid I had a dream — I wanted to own my own bicycle. When I got the bike I must have been the happiest boy in Liverpool, maybe the world. I lived for that bike. Most kids left their bike in the backyard at night. Not me. I insisted on taking mine indoors and the first night I even kept it in my bed.”   John Lennon (1940-1980)   Abbé Dinouart (1716-1786) va escriure l’assaig L’art de callar. [1] Era un home que estava en contra de la xerrameca que havia provocat, segons ell, el racionalisme. Era el segle de les llums i tot es podia parlar, cosa que no passava abans. Tothom s’atrevia. Les seves reflexions també ens fan pensar 250 anys després. L’historiador fran
Imatge

26 RUTES A PEU PEL BAIX GAIÀ

1. BOSC DE LA MARQUESA Aquesta sortida és espectacular. Es pot fer amb variacions. Jo mai la faig igual. Si la feu circular, podeu anar a tonar resseguint la costa i fer la volta pel camí que passar per Mas d'en Grimau. Són sis o set quilòmetres. Un parell d'horetes a ritme tranquil. Val la pena badar i veure les formes de la natura, les platges naturals i les restes de l'aprofitament humà de la zona. 2. PLATJA DELS MUNTANYANS (GR 92) 3. EL PIC DE LA MOLA (El vídeo l'ha fet el Sergi Clofent) 3h, 12 km, circular, força desnivell, a pas tranquil però sense parar gaire. Estacionem a prop de Mas Mercadé. Abans d'arribar a Mas Gibert pugem amunt cap el pic de la Mola. Una vegada allà ens dirigim cap a Bonastre. En arribar a la urbanització de la Font de la Gavatxa agafem el GR que porta a la Pobla de Montornès. Abans, trobem el cotxe. Hem comprat l' Ara a Creixell, en recollir a l'expedició. 4. CAMÍ DE SANT JAUME (GR 172) 5. DESEMBOCADURA DEL GAIÀ La desembocadu
Imatge

SEGONA EDICIÓ DEL LLIBRE "EL RIU DE LES DONES"

El divendres, 22 de desembre de 2023 serem a Alins! Preneu nota a l'agenda! 18:30h Inscripcions aquí!  😉 Farem una mica de berenar, a l'antiga.  😊 També cantarem cançons del Pirineu. Si teniu acordió i veniu, aviseu-me! Si veniu, aviseu per dues cosetes: 👉Us demanaré que llegiu un petit fragment del llibre. Va bé? 👉 Podem quedar abans per dinar plegats, no? Ara fa deu anys Jordi Suñé va publicar el llibre El riu de les dones. Converses amb les padrines del Parc Natural de l'Alt Pirineu. Es tracta d'un viatge etnogràfic amb una mirada de gènere, a través de la memòria oral de les àvies, que ens descobreix un Pirineu en procés de transformació. Les padrines prenen la paraula per explicar, a través de converses tranquil·les, com havia estat la seva vida quotidiana, la seva infància, la joventut i la vida adulta. El treball de la terra, els animals, les festes, les tradicions i els costums omplen les pàgines d'un treball que es llegeix de manera planera i ens ajuda
Imatge

18 d'ABRIL: ACTE DE COMMEMORACIÓ DELS 90 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

David Morlà i Jordi Suñé, relat històric. Siscu Aguilera i Nando Taló, txalaparta. Guillem Anguera, acordió diatònic. Invitacions a cultura@torredembarra.cat Espai exterior del Patronat Antoni Roig, Torredembarra. 12h Organitza: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Torredembarra És un acte que es fa a l'aire lliure. Hem preparat una sorpresa que us farà posar la pell de gallina! Les fotos són del Twitter de l'Ajuntament de Torredembarra. @AjTorredembarra 90 anys de la proclamació de la II República a Torredembarra  David Morlà i Jordi Suñé El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República i va caure la monarquia encapçalada pel rei Alfons XIII. Va ser l’inici d’un breu període democràtic situat entre dues dictadures, la de Primo de Rivera i la de Francisco Franco. La República protagonitzarà avenços socials i una gran il·lusió col·lectiva de les classes populars. Però com es van viure aquells fets històrics a Torredembarra? Quins van ser els seus protagonistes?
Imatge

JUSTO CABALLERO (1896-1983)

JUSTO CABALLERO (1896-1983) Metge, maçó i dirigent republicà La història és plena de personatges que van tenir un paper rellevant en el món de la política i també de la maçoneria. Precisament, per aquesta doble militància, van ser perseguits amb més crueltat pel franquisme. Molts d’ells van morir a la guerra o a la posterior repressió. Molts altres van marxar a l’exili per sempre més. Alguns d’aquests protagonistes van ser rescatats de l’oblit per la seva vessant més visible, més pública, la de la política. Molts altres van quedar en l’anonimat després d’una vida plena de treball, de recerca i de vida comunitària. Es fa imprescindible conèixer les biografies d’aquests actors per tal d’entendre millor el convuls segle XX. Ens interessa enormement també aquella faceta menys pública però també col·lectiva. La vida associativa, més enllà de la política de partits, ens dona llum sobre el nostre passat i ens obre les portes a la densa xarx
Imatge

LES ÀNIMES DE TAMARIT

“A Tamarit, tit, tit” Cantarella popular.   Pere Sadurní va recollir al seu treball Folklore del Penedès [1] algunes llegendes del Baix Gaià, ubicat històricament al gran Penedès. Una d’elles explica el motiu pel qual els habitants de Tamarit abandonaren el seu poble. Sapigueu que a l’entorn del castell de Tamarit hi podeu trobar restes de cases i carrers del que un dia va ser un municipi independent, amb les seves pròpies festes, símbols i aplecs. Què va portar als antics veïns del castell a allunyar-se del mar? Resulta que al segle XVIII va tenir lloc un gran temporal que s’emportà la vida d’una cinquantena de pescadors. L’alegria fugí per sempre del poble. Quan es feia de nit, les ànimes dels difunts s’apareixien als familiars. La gent decidí marxar a Ferran i als municipis de la rodalia. Els anys, el mal temps i els lladregots van fer la resta. A més a més, les bruixes d’Altafulla van ocupar el castell de Tamarit. El folklorista Joan Amades va recollir la creença dels pob
Imatge

EVOLUCIÓ DEL DEUTE MUNICIPAL de TORREDEMBARRA

Gràfica amb les ràtios d'endeutament publicades per la premsa. En verd, la projecció per al 2020. Del 2011, no tinc dades. Les dades que presento en aquest estudi estan recollides de la premsa, butlletins municipals i de partits polítics. La fiabilitat de les dades sembla que vagi en augment a partir del 2008, quan el web d’hisenda va començar a publicar el deute municipal de cada consistori. Si voleu compartir les dades que vosaltres teniu o qualsevol reflexió, no dubteu a fer-ho per aquí sota. L’estudi ens permet apropar-nos a l’evolució del deute municipal d’una vila com Torredembarra, caracteritzada pel seu ràpid creixement poblacional a principis del segle XXI i l’impacte de les crisis del 2008 (econòmica) i del 2020 (sanitària i econòmica). Any per any El consistori torrenc preveu tancar el 2023 amb una ràtio d'endeutament del 48,43 %. ( Diari Més , 20-12-2022) El regidor d'hisenda va preveure tancar l'any  2021  amb  una ràtio d'endeutament del 48,9 %  de
Imatge

La Pedra Alta de Can Ferrer

Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aque
Imatge

SANT JAUME DE CREIXELL

  “De Creixell en son bell temple, sigueu sempre protector.” Retall dels goigs a Sant Jaume escrits per R. Vives, 1970.   Va haver-hi un temps que el Mediterrani era ple de vaixells pirates que feien de les seves. La costa no era un lloc segur. Creixell va tenir sort. Sant Jaume va protegir la població en tot moment. La figura d’aquest sant, que encara es conserva, era col·locada a l’entrada del municipi i els pirates algerians fugien esperitats en veure la imatge. Cal dir que, per si de cas, Creixell disposava, almenys des del segle XVI, d’una torre de vigilància a tocar de la Via Augusta, amb vistes al mar i al nucli antic, per tal de protegir-se de les ràtzies dels professionals dels robatoris. Aquesta construcció de vigilància i de defensa –tenia matacans a la part superior, la porta era a tres metres d’alçada i tenia cisterna al seu interior- era coneguda com la Torre de l’Hostal. Al segle XVIII fou convertida en un hostal, anomenat “de la Figuereta”, que hem anomenat a l’apart