Els carnavals eren esplèndids. La rivalitat que hi havia entre les societats recreatives feia que esmercessin molts esforços a superar les festes dels contrincants. El dilluns d’aquella setmana es feia el ball infantil de disfresses. A la nit, el ball de màscares, que era molt esperat pels joves. Per aquella nit les noies tenien el privilegi d’escollir parella per al ball. Aquest ball acabava amb valuosos obsequis, que normalment l’organització sortejava. Els forasters tenien entrada gratuïta. Era una d’aquelles nits en què s’iniciaven molts festejos.[4] El dimarts les comparses feien la sortida multitudinària i sorollosa pels carrers. Per aquell dia calia haver atret al màxim nombre de parelles, fos quina fos la seva ideologia, per poder lluir més. I pel trajecte anaven tirant serpentines, caramels, confeti i boles de neu. Les societats recreatives triaven camins diferents per no topar-se. S’explica que, abans de la dècada de 1930, al creuar-se les dues rues, s’havien arribat a intercanviar més d’un mastegot.[5] Els carrers eren plens de forasters i els balcons abarrotats d’espectadors que no es volien perdre aquell espectacle. Una de les mofes més esperades eren aquelles que es feien per riure’s del grup contrari. Finalment, el dimecres de cendra tornava la calma i anaven tots junts a acabar la festa als Munts.[6]
Un any, els del Sabó es van disfressar de conservadors i els de cal Maiam es van vestir de republicans. Els del Sabó, però, van preparar una acció per a provocar. Dues persones de la seva rua es van treure els vestit i els van cremar. Llavors tota la rua va passar pel damunt.[7] La competència entre els grups era tal que hi havia germans que no es parlaven.[8] Un altre any els del Sabó es van disfressar de toreros i es va organitzar una “corrida” amb persones.[9] També es recorda una carrossa aleòrica als enfrentaments polítics amb un cetrill gegant i la dita “Posem-hi oli!”.[10]
Per carnaval, segons Oleguer Solé, de Baix a Mar pujaven una barca engalanada
con gran acompañamiento a fin de unirse con sus amigos de ideas republicanas ya que según datos recogidos más de un sesenta por ciento del censo de votantes lo hacía por los republicanos, llegando en una ocasión en que el candidato republicano era don Julio Nogués a votar hasta el 96 por ciento.[11]
Els del Sabó acostumaven a fer disfresses per sortir en comparsa, amb materials barats i amb algun missatge de rivalitat. Un exemple és la sèrie de fotos conservades on es pot veure una colla de noies que porten el lema “Visca la Joventut Torredembarrense”.[12] En canvi al carnaval dels rics hi havia grans disfresses, molt ben fetes, i sortien moltes parelles, més que en comparses.[13] El que no mancava a un i altre “bàndol” eren els típics versos satírics que feien mofa de temes vilatans. De la banda del Sabó es recorda la facilitat per fer rimes del pescador Pere Figuerola Ametller.[14] Les comparses anaven repartint caramels pels carrers. Durant a guerra, davant l’escassetat, es repartien “farinots” que “eren com unes peladilles” de poca qualitat.[15]
Durant més de deu anys serien dues les entitats recreatives que concentraren més activitat. Una, la del Sabó, els de baix. I l’altra, la dels Tranquils, els de dalt, nascuda a mitjans de l’any 1918, sota l’impuls de Josep Brulles, Eugeni Fortuny, Silvestre Morros,[16] Domingo Burchuelo, Manuel López, Jaume Miracle i Josep Garriga.[17] Eren “ideológica como económicamente antagónicas: Els Tranquils agrupaba a las derechas ancladas y la Joventut Torredembarrense conocidos por Els Sabó a las izquierdas, con mayor núcleo de simpatizantes y menos recursos pecunarios suplidos a base de ingenio y lógica improvisación.”[18] Més tard, l’any 1930 nasqué la Nova Germanor, arran d’una escissió dels Tranquils, amb Josep Gallofré Solé i Josep Maria Figuerola al capdavant.
[1]
El Baix Penedès, núm. 831, 18-II-1922, pàg. 3.
[2] Las Noticias, núm. 12.418, 10-II-1932, pàg 6.
[3]
AADD, “Recull de programes de l´antic Carnaval de Torredembarra (1928-1936)”, Recull
de Treballs, núm. 1, Torredembarra, Centre d´Estudis Sinibald de Mas, 1983,
pàg. 27-67.
[4]
Mercadé, Emili, “Pregó de festa major de Santa Rosalia”, 03-IX-1992, Regidoria
de Cultura, Joventut i Festes.
[5]
Mercadé, Emili, “Pregó de ...”, 03-IX-1992.
[6]
Bernal, “Torredembarra y su folklore. Ayer, hoy..., manyana”, suplement del Diario
Español, 03-IX-1976, pàg. 10.
[7]
Entrevista a Francisca Romeu Gatell, Torredembarra, 18-XI-2005.
[8]
Entrevista a Maria Voltas Papiol, Torredembarra, 22-VI-2006.
[9]
Entrevista a Antonio Pijuan Marquès, Torredembarra, 03-VI-2005.
[10]
Entrevista a Pere Abadia Recasens, Torredembarra, 22-III-2007.
[11]
Es refereix a Julià Nougués. Solé Boada, Oleguer, “El barrio marítimo en los
años 20”, suplement del Diario Español, 03-IX-1976, pàg. 4.
[12]
Segons Òdena Camps, en aquestes fotos hi surt la seva mare, una filla de cal Xon,
una de cal Ma del Po, etc. Entrevista a Òdena Camps Valls, Torredembarra,
11-VII-2005. Hi ha més fotos del carnaval a Comes Nolla, Gabriel, Dones.
Torredembarra, Baix a Mar 1900-1936, El Mèdol, 2007, pàg. 150-153.
[13]
Entrevista a Lola Salvat, Torredembarra, 19-XII-2005.
[14]
Entrevista a Josep Gual Gallofré, Torredembarra, 08-II-2006.
[15]
Entrevista a Teresa Solé Suñé de cal Roig, Torredembarra, 29-VI-2007.
[16]
Deuria ser Silvestre Morros Mercadé, fill de Silvestre Morros Reverté, que és
recordat per la seva afició al carnaval.
[17]
“Acta de constitución”, Sociedad Recreativa Els Tranquils, 22-VIII-1920, Fons
d´Associacions, AHT.
[18]
Bernal, “Torredembarra y su folklore...”, pàg. 10.
/aquesta entrada és un retall del llibre La Torredembarra republicana i federal/
Comentaris