“When the spirits are low,
when the day appears dark,
when work becomes monotonous,
when hope hardly seems worth
having,
just mount a bicycle and go
out for a spin down the road,
without thought on anything
but the ride you are taking.”
Arthur Conan Doyle (1859-1930)
Pedalar. Ser aire. Ser vent. Cop de pedal. Accelerar.
Mantenir la velocitat i l’equilibri. No cal pensar-hi gaire. El plat gira
constant i la cadena que es tensa fa el seu camí fins al pinyó. Així de fàcil,
així de senzill. Sense benzina. Sense secrets per als profans. Tots els
mecanismes són a la vista. Res a amagar. El seu conductor és ben visible. Somriure
als vianants o passar desapercebut. Silenci volgut o salutacions fugaces als
que circulen. La bici no s’atura fins que arribem al nostre destí. Podem
desviar-nos, parar a comprar el diari o agafar una drecera.
Pedalar. Repetir. No cal donar-hi gaires voltes. Pedalar.
El cap pot volar. Pensaments. El terrat, actiu. El moviment activa el cervell. Pedalar.
La testa vola com quan camines una llarga estona. Pedalar i una cosa porta a
l’altra. Pedalar. No cal wifi ni fibra òptica. No hi ha dades ni mòbil. Mans al
manillar. El cap mira endavant. I pedalar. No hi ha whatsapps ni Google. I, és
clar, retrobar-se. Reviure. El cos. Tenir força o no tenir-ne. Fred, calor,
humitat, vent, pluja, soroll o silenci. Parlarem del silenci. Vent, un núvol o
un sol radiant. El cos present. Ens obrim al món. Vida analògica per una
estona. Pedalar.
Llegim al filòsof Coreà Byung-Chul Han.[1] Posa el
dit a la llaga: el món es buida de coses i s’omple d’informació inquietant. És
l’era digital, que “se nutre del estímulo de la sorpresa”, que acaba desestabilitzant
la vida. Ens tornem caçadors d’informació però “ciegos para las cosas silenciosas,
discretas, incluidas las habituales, las pequeñas o las comunes, que no nos
estimulan, pero nos anclan en el ser”. Pedalarem per poder ser. El nou ordre
digital és numèric, “carece de historia y de memoria, y, en consecuencia,
fragmenta la vida”. Res és ferm. Cal refer els llaços comunitaris. El món
digital ens empeny a l’aïllament i a trencar llaços. “La confianza, las promesas
y la responsabilidad requieren tiempo”. Però ens fan trencar amb les “estructuras
estabilitzadoras” i la vida es fa inestable. Ens comuniquem contínuament sense
arribar a fer comunitat. Ens empenyen al desig d’experiències consumistes i a
deslligar-nos d’aquesta vida comunitària. Pedalarem per tornar a la vida
analògica. Per saludar als veïns, tombar pel barri i ajudar a qui ho necessiti.
Som
a l’exterior. Som vida. Som part del tot. Notem el que passa. Existim. Pell.
Sensacions. Fugim de la cuirassa que ens permet amagar-nos i no notar els canvis
de temps. Mirem l’entorn amb pau. “El paisatge no té propietari”, va dir
l’escriptor Henry David Thoreau.[2] Deu ser això,
tornar a mirar més enllà del nostre nas, ser part del paisatge, fins i tot de
la natura. I perdem la por, com diu l’escriptor Nick Moore parlant d’anar en
bicicleta, i que plogui: “... no puedes
estar más mojado. Rendirse a esto y aceptarlo produce un nuevo tipo de placer:
una liberación física y mental de inhibiciones, miedos y prejuicios
arraigados.”[3]
I per la resistència a l’aire no patiu. El mateix autor ens recorda que fins
als 16 quilòmetres per hora és quasi imperceptible. Tornar a casa una mica
transformats, mirant totes les coses d’una altra manera.
[1]
Byung-Chul HAN (2021): No-cosas.
Madrid: Taurus.
[2]
Henry David THOREAU (2017): Caminar.
Barcelona: Angle Editorial.
[3]
Nick MOORE (2019): Mindfilness para ciclistas. Madrid: Librero, pàg. 27.
Comentaris