La gent de Torredembarra de finals de segle XIX i principis del XX vivia preocupada per la manca de seguretat social. Literal. No hi havia cap prestació estatal per a les persones que es posaven malaltes. D’aquesta manera, es van organitzar tota mena d’entitats de caire local per tal de protegir als associats. Algunes de les confraries vinculades a les parròquies tenien entre els seus objectius assegurar als seus socis davant les malalties que no els permetessin treballar. La Societat de Socors Mutus de Torredembarra (SSMT) és l’entitat més antiga creada exclusivament amb aquesta finalitat. Coneixíem fins ara de l’existència de la Congregació de la Sang del Nostre Senyor Jesucrist (1873), la Societat de Sant Antoni de Pàdua (1872), la Societat de Sant Joan Baptista (1877), la coral la Veu del Poble (1901), la Societat sota l’Advocació de Sant Blai (1905) i la Societat Obrera de Socors Mutus del Roser (1924). Ara podem afegir la SSMT gràcies a les troballes de l’amic David Morlà. Cinc documents datats entre el 1866 i el 1869 han estat recuperats de l’oblit i ens permeten saber alguns detalls interessants. L’Associació esmentada tenia 73 socis el 1866 i coneixem alguns noms: Antonio Miracle Huguet, Joan Guiero (?) i Benaiges, Pau Ribera, Antonio Olivé, Francisco Casals i Piñol, el boter Josep Pujol i Lluch, Agustí Ramon i Rubert, Josep Gallofré, Josep Rovira i Pijoan, Antonio Pijoan, Hermenegildo Llorens –que tenia algun càrrec dins de l’entitat-, Joan Miracle, Josep Borrut,Josep Ciuró, Anton Cañellas, Pere Pujol, Josep Porta, Francisco Gatell i Moragas –que n’era el caixer- i Ramon Cañellas. Poca cosa sabem més del recorregut de l’associació. Com sempre diem: si algú en sap alguna cosa més o té documentació a casa que no dubti a escriure’ns.
CRISIS I COOPERATIVISME
"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la
Comentaris