Quarts i hores (II). Terres, llocs i paisatges.

Josep Santesmases (Vila-rodona, 1951) torna al carrer amb un nou llibre. Es tracta del segon volum de Quarts i hores, un recull dels seus articles publicats a la premsa comarcal. Santesmases és conegut en el món de la recerca pel fet de ser president de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, vicepresident de l’Institut Ramon Muntaner i codirector de Plecs d’Història Local. També cal destacar que és membre fundador del Centre d’Estudis del Gaià i codirector de la seva miscel·lània anual, La Resclosa. Entre els seus darrers llibres destaquen el llibre de poesia El món des de l'Agut (2011), el recull de pintures de diversos autors que s’han inspirat en poemes seus titulat Entre el cel i la terra (2013) i el Viatge literari per la Vall del Gaià. Les terres altes (2008), del qual esperem que acabin sortint dos volums més, el del mig i del Baix Gaià.

· LA PREMSA

Llegint els seus articles un es troba davant d’una primera paradoxa. Es tracta de la pervivència de la premsa en paper, encara. Davant d’un món que camina per l’era digital, encara hi ha un públic, cada dia més reduït, que gaudim de la lectura tranquil·la dels diaris en paper. La segona qüestió és el contingut dels seus articles. Em refereixo no només a la temàtica. Els escrits de l’autor són plens d’informació i de reflexions interessants. Aquest fet contrasta amb els articulistes habituals i els seus arguments plens de tòpics mediocres, a sou de les grans empreses i dels interessos econòmics de la banca. Darrera reflexió i entrem a barraca: Sembla que l’actualitat es redueixi a la política, quan en realitat hi ha moltes més coses. Aquests treballs en són un bon exemple. Malgrat això l’autor no defuig de parlar de política; es mulla i aporta possibles solucions a problemes que afecten a la comunitat. En parlem.

· L’ESTIL

Prosa poètica. “La fusta [de l’ametller] quan és verda és de color pernil a punt de fer-ne llesques petites.” I adjectius a dojo: “ventada xiuladora”, “inconsciència concentrada”... Gaudeix el canvi de les estacions, amb la pluja que amara la terra assedegada i construeix una catedral de Barcelona diferent, per exemple, pel simple fet de veure’s sorprès per un bon ram de pluja mentre la visita. I la toponímia: Sénia, Empordà, riu Corb, Conca de Barberà, Prades, Formigosa, l’Albà, Tossa Grossa de Montferri, Montmell, Matarranya, Miramar, els Ports, Horta de Sant Joan, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Miquel de Montclar, Rocacorba, la mola de Colldejou... Santesmases és un dibuixant del paisatge.
Llengua rica: talaia, xiribecs, consuetud, mosaic, tavella, ornat, esteles, pomell. I un món mediterrani: ametller, avellana, ceps, cirerer, pèsols... Veure el món lentament, caminant. I es fixa en els detalls de manera precisa.

· LES REFLEXIONS

Estimar allò que es coneix, allò proper: “...els paisatges –tots- es defensen des del compromís amb el territori viscut. Les postals, com els programes, se’ls emporta el vent.”
Reflexió nostàlgica del món rural desaparegut: la màquina de batre, els jocs d’infància prop del riu, els concerts de festa major en silenci... I la pagesia: “la terra es treballa quan el pagès s’hi guanya la vida”. Incendis i abandonament del camp. La vinya.
Tots els articles tenen una reflexió prèvia a la informació que ens regala després. Els camins eren usats per a desplaçar-se fins que van aparèixer els cotxes: “La distància més curta entre Vila-rodona i Aiguamúrcia ja no era la del camí més recte, sinó la de la carretera que fa més tombs”.
No tot el que és antic és bo. Calia recuperar tradicions que ens recorden al nacionalcatolicisme.
Seguidor dels costums que provoquen plaer, com una bona menja, ben feta, amb tots els seus elements. I el país, amb amor per la terra, “de belleses, n’hi ha arreu, falta voluntat per saber-les trobar”.
Concepte ampli de patrimoni; també ho són les construccions de pedra seca. I com ha condicionat la geografia física a la geografia humana dels pobles i les comarques.
Llegint el llibre t’agafen ganes de sortir a caminar, observar i escriure.
I el paper dels pintors com a constructors del paisatge. La cultura d’un país es mesura no només pels grans noms sinó per la quantitat de persones “que de la cultura en fan una necessitat vital”.
Defensa d’una sociabilitat hereva dels sindicats agrícoles capaç de posar un 30% dels jornals gratuïtament per fer l’escola de Vila-rodona, d’aixecar i mantenir un casal i l’únic cinema de l’alt camp, per exemple.
No entén els nous costums socials que ens fan gaudir del temps lliure a les grans zones comercials o tancats a les quatre parets de casa.

· L’OBJECTIU

Reflexionar en veu alta. Explicar. Proposar. Construir paisatge, com un mirall de la terra, amb paraules. Observacions sensorials del pas de les estacions.

· UN ALTRE URBANISME ÉS POSSIBLE

Querol i la urbanització de Mas “B”ermell. 1000 habitatges projectats en el seu moment. “Monstruositat”. Xarxa Natura 2000 i l’àliga cuabarrada. “La implementació d’una economia basada en l’especulació immobiliària, aquí en la falda del Montagut, és d’una irracionalitat absoluta que només pot trobar suport en la ignorància, la ingenuïtat manipulada o l’arrogància grandiloqüent desbocada com cavall sense regnes”. “El destí dels pobles, per petits que siguin, l’han de decidir les constructores?”. Hi ha un munt d’alternatives: els pobles abandonats (Esblada, Albereda...), el turisme rural, l’urbanisme compacte i l’exemple de les Piles.
Els economistes diuen ara que ningú va preveure la bombolla immobiliària i això no és veritat. Només cal llegir aquests escrits d’abans del 2007.
Hi havia un fals pensament únic a la opinió pública: tothom parlava de la importància del creixement. No estava permesa cap altra visió.
Vilardida i la nova carretera de Valls. Continuarem cometent els mateixos errors?

· IDENTITAT

Malgrat el coneixement (visual) del món sencer, “el fet local, l’espai conegut, viscut” és fonamental per a la “nostra intimitat, per als nostres sentiments, per a la nostra existència”.

· TERRES DEL GAIÀ

Cabal ecològic. Quines ments van pensar en la necessitat de dessecar un riu? No donar el cabal ecològic és perpetuar el franquisme.
El riu. Les depuradores.
El món des del Montagut. Paisatge, territori.
Sant Magí. La llegenda, la conservació de l’església, l'aplec. Els edificis que s’integren al paisatge: ermites, castells, pedra seca (marges, barraques...).
Tamarit. Aglomeracions a la neu i platges buides.
Els sembrats de la Baixa Segarra.
Biure, Aguiló, Pontils.
Castells del Gaià, història d’una marca. Feina feta i feina per fer.
Festa major de Sant Gallard.
Festa major de Can Ferrer de a Cogullada: espais per a la sociabilitat.
Autobusos Pontorrina.
L’arbreda de Santes Creus. Santes Creus representa la condensació patrimonial més brillant, la bellesa arquitectònica de les Terres del Gaià.
Aplec de sant Marc.
Selmella
Bràfim, vinya i el Gaià.
El balcó de la Nou de Gaià.
Baix a Mar.
Selma.
2008, ja escrivim Terres del Gaià amb majúscules. Plural consciència per desenvolupar una personalitat pròpia.

· FONTS

L’autor domina la bibliografia. Però cita, sobretot, allò que veu. La premsa antiga, com La Segarra Nacionalista o el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, l’ajuden a dibuixar l’evolució del paisatge humà.

· RECOMANAR EL LLIBRE

Tot i ser un llibre d’articles ja publicats, és molt interessant. He après moltes coses. Són articles farcits de saviesa que contrasten amb els articles habituals basats en tòpics, repeticions, defenses/atacs de trinxera. Els diaris tanquen però continua la necessitat d’explicar coses i de llegir-les. Que no pari d’escriure!

Comentaris