NOVEMBRE: SANT ANDREU DE CASTELLBÒ

Article per al Regió 7.
Quan viatjo sempre porto motxilla. No hi falta l’aigua, l’antiestamínic, mocadors de paper, un llapis, quatre ametlles i alguna fruita dolça. Puc semblar-vos autosuficient, però no ho sóc pas. Trobo molt acollidors els pobles que disposen de restaurant i de lloc on dormir. I si ens posem exigents, brindo quan hi ha una cafè del segle XIX amb ambient de diumenge per la tarda.

Doncs bé, Sant Andreu de Castellbò disposa de quasi tots els requisits. És a prop del Refugi de la Basseta, espai amable on començar excursions, fer nit o estirar-se damunt l’herba. A Sant Andreu “capital”, sense possibilitat de perdre’s, hi trobareu el restaurant Cal Titarró. A tocar hi trobareu Cal Segú, una casa de turisme rural. Els dos negocis es complementen i veuen de la mateixa filosofia: productes de la terra, bon ambient i preus que no espanten.

Fixeu-vos bé amb la gent que hi passa. Els més atrafegats van a petar a Sant Joan de l’Erm. Són caminadors, ciclistes o muntadors de cavall que fan el camí dels Bons Homes. Caminar és l’única manera literària de viatjar. Ho vaig escriure a la meva llibreta de camp, retallant una de les meves lectures de llavors, el viatge al Pirineu de Josep Maria Espinàs (1957). Bons relats caminadors!

També hi ha una altra espècie de visitants. Són aquells que van cercant les esglésies romàniques de l’Alt Pirineu. Porten la càmera penjant del coll, somriuen i van equipats amb tota la roba necessària per travessar l’Himàlaia. Aquí en troben una de ben curiosa, que es diu igual que el poble. Tot i estar reformada podeu gaudir del seu campanar d’espadanya arrodonit i de la possibilitat de caminar al seu voltant a l’alçada de la teulada.



Sant Andreu em resulta un poble viu, malgrat la despoblació de la Vall de Castellbò. Hi tornaré.

Comentaris