Paul Lafargue va escriure el llibre “El dret a la mandra” el 1887. En ell reclamava una llei que
prohibís treballar més de tres hores al dia. Que ja n’hi havia prou per viure
bé! Si el nostre amic Paul aixequés el cap ara mateix, veient tanta tecnologia
que pot treballar per nosaltres, de segur que encara rebaixaria aquesta càrrega
horària a la meitat. Però, no. El progrés no ens ha portat cap a una millora de
totes les condicions de vida. Les idees neoliberals triomfen i el capital troba
més benefici amb l’especulació que en la inversió a l’economia productiva. Les
empreses no poden treballar. No circula el diner!
Baixem de la cosa global a la local: vostès i jo, si teniu
sort, treballem més de mig any per pagar impostos. Només per pagar impostos!
Fins aquí, cap problema si a canvi gaudim d’uns serveis públics de qualitat.
Però, no. Jo si estic malalt, per exemple, ja no cobro. On han quedat els drets
laborals aconseguits després de dècades de lluita obrera? Però ara posem el dit
a la llaga: on van a parar els impostos que paguem? A les escoles, bombers,
hospitals, etc, evidentment, tot i que cada cop menys. Però, també, molts
d’aquests diners són gestionats de manera corrupta per persones que després
s’omplen la boca de patriotisme. Va, anem una mica més enllà. Esteu ben
asseguts? Vostès, pel fet de viure a Catalunya, encara que parlin castellà,
català, amazigh, rus o àrab paguen més impostos que la mitjana del que paguen
els espanyols. Cada any paguem 16.500 milions d’euros en concepte d’impostos a
Madrid que no tornen mai a casa nostra. Se’ls queden! És el 8,5% del nostre
PIB! Quin país del món podria aguantar un tracte així? Tal i com explica Jofre
Llombart al seu llibre “Desmuntant la caverna” publicat
enguany, Catalunya paga cada dia 45 milions d’euros a Espanya en concepte
d’impostos que no retornen mai! Els vostres fills són a l’atur, els han pujat
les matrícules a la universitat, us han negat les ajudes per dependència, us
han apujat el preu dels medicaments bàsics, etc. i encara us sentiu com els
culpables, no? Diuen que vam viure per damunt les nostres possibilitats! .jpg)
Sempre intento parlar en positiu en aquesta columna. M’hi
esforço sempre, no us penseu. Com acabar aquesta reflexió veient el costat
positiu? Som-hi: El Lluís va denunciar aquesta situació amb un article i un
acudit que no havia fet ell, que circulava per internet, i ara l’Estat espanyol
li demana dos anys de presó i una multa de 145.000. Va posar el dit a la llaga.
80 torrencs i torrenques s’han constituït en plataforma de suport per no deixar
sol al Lluís. La tendresa d’aquesta solidaritat, la seva força, és la mirada
optimista de la meva columna d’aquest mes. Els podeu seguir al blog: http://lluisabsolucio.blogspot.com. 
Pintura. El Josep
Santesmases ha publicat un llibre molt curiós. Es titula “Entre el cel i la terra”
i ha estat editat per Arola. A cadascuna de les seves poesies li correspon una
pintura d’un autor diferent, a tot color. Entre els col·laboradors hi podem trobar
Marcel Socias, nascut a la Riera de Gaià i amb el taller a Altafulla, Salvador
Ferré d’Altafulla, Albert Duran de Torredembarra i el rierenc Joan Carles
Blanch. Una petita obra d’art.
Fotografia. La
torrenca Gemma Valls ha participat amb el projecte “Temps de respirar” impulsat
pel Centre d’Art de Tarragona i la Xarxa de Gestors i programadors del Camp de
Tarragona. Es tracta d’una experiència pionera que mira de posar en valor 26
artistes visuals contemporanis i 10 espais culturals de les comarques tarragonines.
La Gemma va ser a l’Espai Jove Kesse, juntament amb Gerard Boyer. Les seves
fotografies intenten fer una reflexió sobre l’estrès urbà i la necessitat
reconnectar amb la natura. Seria possible veure la mostra a la nostra vila?"Solidaritat", Diari de la Torre, núm. 185, juliol de 2013, pàg. 24.
