El riu Gaià neix a Santa Coloma de Queralt i desemboca a Tamarit. És un riu mediterrani, de 59 quilòmetres de llargada. Des de l’any 1975 pateix l’acció de l’embassament del Catllar. Malgrat tot, el recorregut del riu amaga una bellesa paisatgística, històrica i humana que convé explicar. El Gaià travessa les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i el Tarragonès. Els torrents que li són tributaris i el conjunt del territori d’influència del riu abasta també parts de l’Anoia i del Penedès. Durant segles, els seus habitants han aprofitat l’aigua i la seva força corrent per viure, treballar la terra i generar energia.
El paisatge d’aquest territori varia des de la capçalera fins a la desembocadura. A l’extrem de la Conca de Barberà, a la comarca natural de la Baixa Segarra, a uns 700 metres d’alçada, els cultius herbacis omplen els cinc sentits del visitant. Santa Coloma de Queralt exerceix de capital econòmica i social d’uns pobles que han viscut de la terra des de temps ancestrals. El riu neix de manera simbòlica a la font barroca de les Canelles i serpenteja tranquil entre camps de conreu fins a topar amb la Serralada Prelitoral. Pel camí hi trobem la resclosa Major, l’aqüeducte del Molí Nou, la capella de Sant Magí, el Molí de la Torre, el pou de gel, el nucli de Sant Gallard i una colla d’antics molins, units actualment per una ruta que es pot fer a peu o amb bicicleta.
Arribats a la muntanya, el riu s’obre pas creant espais d’un gran encant. Els castells medievals i les torres de guaita dibuixen un paisatge de frontera que ens transporta a l’època medieval, quan aquest tros de món era la línia que separava els comtats cristians i els regnes musulmans. Comencem per les restes del “Castellot” de Pontils. Per damunt de Pontils va volar l’arcàngel sant Miquel. Encara es pot veure la petjada llegendària del seu cavall a l’ermita de Montclar. Allí va aterrar havent saltat, fugint dels sarraïns, des del castell de Queralt, a l’altra banda del riu. A Pontils hi podem arribar pel Torrent de Biure, on trobarem un salt d'aigua que va a parar al Toll de la Resclosa. És una manera ben bonica de gaudir del bosc i de l’aigua corrent.
Ens desviem una mica per anar fins a Sant Magí de la Brufaganya, on fem parada. Es tracta d’un santuari que atreu devots i veïns. És un dels llocs mítics vinculats al riu. Explica la llegenda que Sant Magí va fer brollar l’aigua on ara hi ha la Capella de les Fonts i que a partir de llavors va ser objecte de romiatge pels seus efectes curatius. A Sant Magí se li atribueix el naixement del riu Gaià. Davant la manca d’aigua, se li demanava contínuament un miracle. Al final, cansat, va llençar el seu gaiato tan lluny com va poder i allí on va caure va néixer el riu. I d’aquí vindria el nom de Gaià, de gaiato.
Retornem a la llera del riu, resseguint el camí de les Terres del Gaià, ben senyalitzat des de fa uns anys i amb un nombre creixent d’usuaris. Ben aviat ens trobarem amb un meandre encaixonat entre roques, que ens portarà a divisar al capdamunt d’un rocam el castell de Santa Perpètua del Gaià i l’antiga església de Santa Maria. Ens aturarem a la resclosa del Molí d’en Soler i plaer serà total. La torre del castell, de planta triangular, restaurada i visitable, representa com cap altra a la zona les funcions defensives d’aquesta mena de construccions. La torre s’alça damunt del nucli de cases, cosa que li permet divisar un ampli territori, avui en dia mig despoblat.
Passat Santa Perpètua, la muntanya s’obre i el riu ens regala unes planes fèrtils. Enmig, hi trobarem l’imponent Molí de Seguer, abandonat, esperant temps millors per al patrimoni i els recursos que ens regala la natura en aquest indret.
La plana ha estat un miratge i, de nou, el riu torna a lluitar per trobar el forat i seguir terres avall. Amb aquesta gesta, s’esculpeix un pas que porta el riu al Gorg Negre, un espai estret on, en diverses ocasions, l’home ha estudiat la viabilitat de construir-hi un embassament per aprofitar les seves aigües. Som als peus de Querol i toca fer parada i fonda per agafar forces. La pujada prèvia ens fa agafar gana i tindrem recompensa.
De postres convé visitar el seu nucli, coronat pel castell, l’església i el cementiri. Des de Querol ens enfilarem cap al Montagut, per divisar amb bon temps i bona vista, l’illa de Mallorca. La parada imprescindible, però, serà a la plana, al peu de la muntanya, a Sant Jaume de Montagut, l’antiga parròquia que aplegava famílies que vivien disperses per les diferents masies. Ara és punt de trobada en jornades festives i font d’inspiració d’escriptors com Josep Santesmases, que el 2011 hi va escriure el llibre de poesia El món des de l’Agut (Cossetània).
Castells i seguim avall
A l’altra banda del riu, quasi al capdamunt de la muntanya, hi trobarem dos castells, el de Selmella i el de Saburella. Aquest darrer conserva la torre de planta circular. Si aquests castells estiguessin situats prop de Carcassona, els turistes farien cua i pagarien entrada per fer la ruta. Però són en un lloc deixat de la mà de Déu, on el sol, la pluja i els desaprensius van esculpint la nostra deixadesa col·lectiva.
Una obra pionera, col·lectiva, es va publicar el 1999 reivindicant aquest patrimoni. Els castells del Gaià (Cossetània) va ser un llibre que va obrir camí. Després vindrien exposicions, conferències i, darrerament, materials tan interessants com la carpeta de l’Editorial Piolet i Terres del Gaià que recull tots els mapes amb el patrimoni fluvial ben senyalitzat.
Tornem al Camí de les Terres del Gaià. De Querol al Pont d’Armentera trobarem ponts, palanques, masos, antigues centrals hidroelèctriques, sèquies, molins i un aqüeducte romà. L’aigua del Gaià abastia a l’antiga Tàrraco! En arribar al Pont cal cercar els rentadors, gaudir de l’aigua i de la història viva que ens parla d’un temps no tan llunyà on rentar la roba era una proesa quotidiana i artesanal. Fins a Santes Creus el territori es torna amable i ens envaeix la vinya i les planes endreçades per la saviesa dels pagesos.
El monestir de Santes Creus, a mig camí de tot, exerceix de capital d’aquest passeig. Restaurants, botigues, una llibreria amagada, claustres, concerts, trobades i una albareda espectacular ens acullen amb els braços oberts. Cal apropar-se a la font de Bernat Calbó. Quedarem captivats com l’escriptor Josep Pla, quan hi va estar a principis dels anys 50: “la entrada en esta plaza equivale a quedar detenido, suspenso en una paz profunda, deliciosa, de una calidad espiritual superior.” (Destino, 5 de maig de 1951)
Molt abans, els pastors que feien la transhumància gaudien d’un espectacle lluminós cada cop que hi passaven. Per la nit, abans que hi hagués cap mena de construcció al lloc, apareixien unes llums misterioses. Ells, els pastors, clavaven creus allà on havien vist una llum la nit anterior. Quina imatge, tot ple de creus! La gent de l’entorn va començar a pensar que era un lloc diví. Allí es va instal·lar el monestir.
De camí a Vila-rodona, capital comercial del lloc, amb una fira i una cooperativa agrícola importantíssima, ens trobem el nucli d’Aiguamúrcia, amb el seu celler cooperatiu, i diversos masos i masies. A partir de Vila-rodona tenim dues rutes que ens portaran al mateix destí. Haureu de tornar en el futur per fer els dos camins, paga la pena: Vilardida -amb una església reconvertint-se en celler-, Montferri -amb el santuari de la Mare de Déu de Montserrat construït per Josep Maria Jujol i la Torre del Moro que vigila el territori des d’una talaia privilegiada-, Salomó -amb l’edifici renaixentista de Cal Cadernal i el Ball del Sant Crist es representa cada mes de maig- i arribada al Catllar -passant per les Coves Roges, on el diable va temptar la sort del xiquet que volia la mel de les arnes del lloc-. L’altre ramal ens portarà a Bràfim -amb l’ermita del Loreto i les barraques de pedra seca-, Vilabella -amb museus de pintura, vida al camp i paleontologia-, Renau -amb l’ermita de la Mare de Déu del Loreto dissenyada per Josep Maria Jujol-, l’ermita de Sant Ramon -ara Centre d’Interpretació del Riu Gaià- i l’antiga fàbrica a tocar de la Torre d’en Guiu, espai de lleure amb ombra i servei de bar que el visitant gaudirà com un oasi. Convé passejar pel Catllar, entrar al castell, Centre d’Interpretació dels Castells del Baix Gaià.
Després de passar per la cooperativa, passejarem pel tram final. Entre hortes, farem cap a la Riera de Gaià, havent passat pel nucli d’Ardenya i la Torre de l’Abella, que formava part de la xarxa de torres de vigilància i castells que cobrien tot el riu. A la Riera es pot fer parada al Casal, però no ens oblidem de visitar la plaça de l’Ajuntament, on trobarem el plataner que es va plantar quan va néixer el rei Alfons XIII. Allí mateix, podrem visitar el Molí del Mig, documentat des del segle XIII. Passarem per molins, palanques, síquies, un sifó, el nucli de Ferran amb el seu castell, el centre d’educació ambiental Hort de la Sínia i la desembocadura, zona humida inclosa al Pla d’Espais d’Interès Natural. Reserveu forces perquè no us podreu estar de visitar l’entorn de l’antic poble de Tamarit, amb el seu castell damunt de les roques.
Un riu en moviment
Van passar els anys i van arribar els temps moderns. La indústria va atreure mà d’obra del camp. Van baixar els preus dels productes agraris. Es van construir urbanitzacions i ens vam tancar en un món de presses per no anar enlloc. El riu va quedar oblidat, sobretot a la part baixa, que baixava sec com un torrent. Vam aprendre a viure d’esquenes al riu.
Però tot d’una, als anys 90 del segle XX, es va escampar una nova consciència ambiental i social. Va renéixer l’interès pel territori, per conèixer el món on ens havia tocat viure o que havíem triat. Què va passar? Com és que un riu que havíem oblidat ara és la punta de llança d’una identitat col·lectiva molt potent? Com pot ser que un riu petit, mediterrani, intermitent, amb un embassament sobredimensionat i amb comunicacions deficitàries sigui l’emblema de projectes cívics i també empresarials?
A partir dels anys 90 del segle XX aniran apareixent diverses entitats, grups ecologistes i plataformes que reivindicaran el riu. El 1994 va néixer Salvem el Gaià, que va ser un moviment social que va aglutinar moltes persones i associacions i que va portar la proposta de cabal ecològic fins al parlament de Catalunya. Salvem el Gaià va aglutinar els nous moviments socials i els pioners, el Gepec, la Sínia i els Baladres, en una plataforma molt activa i propositiva. Les mobilitzacions van donar fruits saborosos. A part de la xarxa social creada, es va aconseguir que la Generalitat i l’empresa propietària de l’embassament signessin el 2010 un conveni per establir el cabal ambiental al tram final del riu. En paral·lel, i de manera pionera, els centres d’estudis com els d’Altafulla, del Gaià o de la Baixa Segarra van focalitzar els seus treballs i activitats de coneixement de l’entorn en el riu Gaià. L’ambient era favorable a tornar a sortir de casa i mirar de recuperar la memòria col·lectiva d’un territori que havia deixat de meravellar-se per allò que li oferia la terra, l’aigua i la natura.
Salvem el Gaià va impulsar unes trobades batejades amb el nom de Fòrums de les Terres del Gaià entre els anys 2006 i el 2010. Van ser un total d’onze sessions que van tenir lloc a Renau, Querol, Vila-rodona, Tamarit, Santa Coloma de Queralt, la Nou de Gaià, Vespella de Gaià, Montferri, les Piles, Torredembarra i el Pont d’Armentera. Aquestes reunions de caràcter públic van pretendre traslladar el debat al carrer, a les associacions, administracions, productors agraris i empreses. Quin havia de ser el futur d’aquest territori? Les dinàmiques de les grans àrees metropolitanes i les polítiques públiques havien deixat arraconat aquest riu. Els Fòrums van escampar la llavor. Les sinergies van començar a prendre forma a les Jornades d’Estudi i Divulgació de les Terres del Gaià. Les primeres van tenir lloc a Santes Creus, el 2008. Les segones es van fer a Salomó, el 2010. Definitivament els Fòrums van impulsar la creació de Terres del Gaià el 2011. Aquesta entitat ha recollit el relleu de Salvem el Gaià i ha escampat per tota la conca les seves activitats, intentant implicar ajuntaments, consells comarcals, associacions i empreses.
Fruit del seu treball, el Camí de les Terres del Gaià ja és una realitat. Es tracta d’una ruta que uneix la capçalera amb la desembocadura i que posa en valor el patrimoni natural, històric i humà. Terres del Gaià promou campanyes de difusió, genera sinergies i pressiona a les administracions per tal que facin la feina. Un bon exemple seria la campanya per tal que s’instal·lin depuradores a tots els municipis on s’aboquen les aigües residuals al riu.
En aquest context, han sorgit entitats que promouen l’espai des de l’educació ambiental i de gestió activa de l’espai fluvial. La Sínia és el cas més emblemàtic. Porta més de 25 anys desenvolupant iniciatives a la conca del riu, com a ara el projecte de biodiversitat fluvial al riu Gaià i al torrent de la Móra, diversos programes de custòdia, Dones Pageses -per formar un grup de dones en l’ofici de la pagesia a la Riera de Gaià-, recuperació del bosc de ribera, tallers a les escoles, edició de material didàctic i de llibres com Els ocells del Riu Gaià, Territori Salamandra -projecte de custòdia fluvial, voluntariat i educació ambiental que vetlla per la conservació de la salamandra i d’altres amfibis-, Dones Cistelleres -per difondre tècniques per elaborar cistells amb plantes de l’entorn-, gestió de l’Hort de Cal Fèlix a la Riera de Gaià per a desenvolupar activitats educatives de caire mediambiental, etc.
Les iniciatives a favor del riu es diversifiquen i es multipliquen. Darrerament, per exemple, hem pogut gaudir de la fira de vins Marca Gaià, que ha agrupat tot el territori a través de la vinya. De la mateixa manera, una sèrie de podcast, impulsats per la ràdio de Torredembarra Ona la Torre i la Xarxa Audiovisual Local, ha donat a conèixer tots els valors ambientals, socials i patrimonials del la conca del Gaià. Remor de Pedra, així s’anomena aquesta sèrie, ha estat emesa per tot Catalunya a través de les ràdios municipals del país.
Els Ajuntaments, els Consells Comarcals i la Diputació de Tarragona han estat atents a tots aquests moviments i han donat suport a les iniciatives que s’han proposat. Aquest suport institucional dibuixa un futur esperançador per aquests pobles. La marca Terres del Gaià es reivindica. Situa un tros de món a cavall de dues grans metròpolis, Tarragona i Barcelona. Si existeix la marca, existeix el lloc. La cosa va així en un món de fluxos. O es generen sinergies o la realitat passa pel damunt, com un tsunami. A partir d’ara, si algú planifica des d’un despatx llunyà, ja sap que les terres del Gaià existeixen, es mouen i estan organitzades. Com a mínim, hauran de negociar.
Un riu viu no és només una llera amb aigua. És un territori que reivindica el riu com a bandera d’una connexió amb la terra i la gent. Es tracta de viure d’acord amb els recursos del lloc i de fer possible la vida. Aturar el despoblament de certs municipis. Que es pugui viure de la terra, que hi hagi serveis públics de qualitat, que hi hagi feina per les noves generacions. Pobles vius, amb arrels, dinàmics, amb projectes i empreses, amb cafès i cooperatives, ermites i tradicions, moviments socials i culturals, pintors i músics, cellers i fires, aplecs i festes populars, balls parlats i gent pels carrers, productes de proximitat i mercats setmanals, construccions de pedra seca i camins rurals, sínies i recs, teixit associatiu i administracions amb vocació de servei públic. Que el riu baixi ple de futur.
Jordi Suñé Morales
.jpg)
Comentaris