“Se’m va ocórrer mentre anava
en bicicleta”
Albert
Einstein (1879-1955)
Mantenir
l’equilibri és vital. En cas contrari, caus. La vida mateixa. Si el camí és
recte, pla o amb una mica de baixada, anar en bicicleta és fàcil i ràpid. Cal
haver tastat la pujada per adonar-se’n. Una altra clau: si vols arribar d’hora,
surt abans. Si vols córrer més del que la inèrcia et regala, patiràs, suaràs i et
servirà de poc. Millor gaudir. És un dels plaers de la vida anàloga que
resisteix amb nota el canvi digital. Pujant a la vida. Reutilitzant, arreglant,
apedaçant. Movem-nos, amunt el cos. No estem sols: som a tot arreu. A poc a
poc, a respirar el món.
Però
mai com ara els humans ens havíem allunyat tant de la nostra potència física
individual a l’hora de moure’ns dels nostres límits. I mai com ara havíem patit
un col·lapse humà tan evident, amb conseqüències sanitàries i socials immenses.
Mai com ara els cotxes havien ocupat tant d’espai públic. Sembla que els vianants
i els ciclistes siguin un destorb. No hauria de ser ni per nostàlgia ni pel
plaer de resistir, hauríem de cercar un nou equilibri. Frenar, pensar i
aturar-se allà on vulguem. Tornar a sentir emocions mentre ens desplacem,
buscant estats d’ànims relacionats amb la felicitat, la llibertat, la sensació
d’existir, agafant distància de les preocupacions relacionades amb la vida
accelerada que portem.
Aquest
equilibri ens portaria a assumir responsabilitats, fer realitat el somni de
viure d’una altra manera, sense tantes aparences materials, una vida més
social, menys tancada a casa o al cotxe. Regalar-nos temps per viatjar en bicicleta,
fugint dels debats efímers de les xarxes socials. Que la gana ens faci tornar a
casa. O la foscor de la nit. Un rellotge més natural pot fer-nos apropar a
aquest nou equilibri.
La
ciutat s’ha fet gran, immensa: ja no sabem on acaba ni on comença. Els blocs de
pisos i les cases s’estenen per totes les valls i per tot el litoral. Ja no
sabem ben bé on està el centre. I aquest centre ha perdut la seva funció antiga,
esdevenint un escenari de cartró pedra per als turistes. Potser la bici ens
permetrà apropar-nos a aquest món desconegut més proper després d’uns anys
tancats a casa i viatjant a l’altra punta del planeta. Tornarem a posar nom als
llocs comuns . Tornarem a humanitzar el paisatge encara que sigui del color del
ciment. Com a éssers socials que som, necessitem comprendre el món.
Comentaris