Ramon Violant i Simorra va publicar el 1955 el llibre Etnografia de Reus i la seva comarca. Dins d’aquest volum podem llegir la següent llegenda: Resulta que la reina Blanca d’Anjou, parella de Jaume II, era molt caritativa i ajudava a tots els pobres que la venien a veure al monestir de Santes Creus. Això, al rei, no li agradava gens. Un dia, el rei Jaume va veure que la seva dona portava un mantell. Ella hi duia amagats uns trossos de pa per a donar a persones necessitades. El sobirà va sospitar i li va preguntar què duia embolicat dins el mantell. Ella, sorpresa, va contestar que duia flors. Després d’un moment de silenci, va treure el mantell i van aparèixer un munt de flors que van perfumar l’estança. Diuen que a la porta reial del Monestir de Santes Creus hi havia hagut dues estàtues. Una representava al rei Jaume i l’altra, a la reina Blanca d’Anjou. L’estàtua de la reina sostenia a la mà esquerra un mantell com si volgués amagar alguna cosa.
FUSTEGUERES
Pròleg del llibre La força transformadora de l'aprenentatge musical de Ramon Fustegueres. Ja no ens fem promeses. Ho escriu la filòsofa Marina Garcés al seu llibre El temps de la promesa (Anagrama, 2023). Prometre és donar la paraula, és crear un vincle amb l’altre i projectar-se cap el futur. Si no fem promeses, quin futur construïm? Només els esclaus no poden dibuixar promeses. Ells no poden disposar del seu futur. I nosaltres, per què hem deixat de fer promeses? Diem a la nostra gent que “no podem prometre res” perquè fugim del compromís. Necessitem temps per consumir, per construir sense aturador un jo narcisita sense límits. En canvi, “Fer una promesa és interrompre el destí”. Fer una promesa avui en dia és un acte de revolta, és tornar a establir compromisos amb els que ens envolten. Què ens ha passat? Naveguem perduts en un espiral infinit que no ens porta enlloc. Patim a la pell, a la salut, aquest món construït a base de consumisme, addiccions a les pantalles i murs menta
Comentaris