Article per al PallarsDigital.Cat.
Fa fred i anem a fer un got de xocolata calenta. Tornem a la Casa Gassia i ens trobem a l’Esperenceta rebent a una colla de visitants a les portes de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri. La gent riu. És un públic familiar. Paro orella. Es deia Esperança, però tal i com estan les coses de malament ara és l’Esperanceta. En mig d’un espectacle teatral anem coneixent detalls de la vida rural a l’alta muntanya de principis de segle XX que ens captiven.
Quan jo estudiava antropologia a Tarragona a finals dels anys 90 ja ens havien parlat de l’experiència de l’Ecomuseu. Llavors la visita va ser obligada. Volíem conèixer una experiència pionera al territori, nascuda el 1994 amb l’objectiu de promoure el desenvolupament econòmic d’una bona colla de pobles a través de la recerca i l’activació de patrimoni de cara a atreure visitants. El que a mi em va sorprendre era que no es tractava d’un museu tancat dins de quatre parets sinó que s’escampava pel territori i oferia activitats variades que anaven més enllà de la serietat i foscor dels antics museus de poble.
Tots els pobles volen tenir el seu museu, un espai on guardar i exposar el patrimoni comú. Però la realitat ens fa veure les dificultats per tirar endavant propostes d’aquesta mena que, massa sovint, resten tancades la major part de l’any.
L’Ecomuseu supera aquests errors de l’antiga museologia. A través d’aquesta institució podem visitar l’espectacular església de Sant Joan d’Isil –a tocar del riu-, la Serradora d’Alòs, la formatgeria la Roseta de Gavàs o els búnkers de la Guingueta d’Àneu. Disposen d’una interessant botiga i d’una web (www.ecomuseu.com) que s’actualitza per a oferir noves activitats. Les activitats són vives i, a part d’exposicions, podem gaudir d’activitats infantils, congressos d’estudiosos, tallers de forja, cinema, etc.
L’Ecomuseu treballa en xarxa amb altres equipaments i entitats com l’Antena de l’Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya, la Xarxa de Museus de l’Alt Pirineu i Aran, etc.
La seva proposta té el reconeixement dels veïns i també dels visitants. A més a més, ha rebut diversos premis que demostren la seva vàlua: El 2010 va rebre el Premi extraordinari de museologia de l’Associació de Museòlegs de Catalunya i el 1998 va ser nominat al Premi Museu Europeu de l’any, entre d’altres.
Esperem que les institucions públiques vetllin per espais com l’Ecomuseu i que l’Esperanceta torni a ser l’Esperança que tots necessitem per a caminar drets i plens de nous projectes.
Fa fred i anem a fer un got de xocolata calenta. Tornem a la Casa Gassia i ens trobem a l’Esperenceta rebent a una colla de visitants a les portes de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, a Esterri. La gent riu. És un públic familiar. Paro orella. Es deia Esperança, però tal i com estan les coses de malament ara és l’Esperanceta. En mig d’un espectacle teatral anem coneixent detalls de la vida rural a l’alta muntanya de principis de segle XX que ens captiven.
Quan jo estudiava antropologia a Tarragona a finals dels anys 90 ja ens havien parlat de l’experiència de l’Ecomuseu. Llavors la visita va ser obligada. Volíem conèixer una experiència pionera al territori, nascuda el 1994 amb l’objectiu de promoure el desenvolupament econòmic d’una bona colla de pobles a través de la recerca i l’activació de patrimoni de cara a atreure visitants. El que a mi em va sorprendre era que no es tractava d’un museu tancat dins de quatre parets sinó que s’escampava pel territori i oferia activitats variades que anaven més enllà de la serietat i foscor dels antics museus de poble.
Tots els pobles volen tenir el seu museu, un espai on guardar i exposar el patrimoni comú. Però la realitat ens fa veure les dificultats per tirar endavant propostes d’aquesta mena que, massa sovint, resten tancades la major part de l’any.
L’Ecomuseu supera aquests errors de l’antiga museologia. A través d’aquesta institució podem visitar l’espectacular església de Sant Joan d’Isil –a tocar del riu-, la Serradora d’Alòs, la formatgeria la Roseta de Gavàs o els búnkers de la Guingueta d’Àneu. Disposen d’una interessant botiga i d’una web (www.ecomuseu.com) que s’actualitza per a oferir noves activitats. Les activitats són vives i, a part d’exposicions, podem gaudir d’activitats infantils, congressos d’estudiosos, tallers de forja, cinema, etc.
L’Ecomuseu treballa en xarxa amb altres equipaments i entitats com l’Antena de l’Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya, el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya, la Xarxa de Museus de l’Alt Pirineu i Aran, etc.
La seva proposta té el reconeixement dels veïns i també dels visitants. A més a més, ha rebut diversos premis que demostren la seva vàlua: El 2010 va rebre el Premi extraordinari de museologia de l’Associació de Museòlegs de Catalunya i el 1998 va ser nominat al Premi Museu Europeu de l’any, entre d’altres.
Esperem que les institucions públiques vetllin per espais com l’Ecomuseu i que l’Esperanceta torni a ser l’Esperança que tots necessitem per a caminar drets i plens de nous projectes.
Ens veiem el 21 de desembre a Sort, amb el llibre El riu de les dones, fins llavors!
Comentaris