-“Heavy de Torredembarra”, Diari de la Torre, setembre de 2013, núm. 187, pàg. 24.
----La nostra vila ha vist néixer moltes bandes de música. Al llarg de la nostra història més recent hem pogut gaudir de petites orquestres, grups de pop, amants de rock'n'roll, investigadors del folk, versolaris a ritme de hip hop, imitadors del so beat, seguidors punks dels Sex Pistols, rockabillies amb tupé, etc. Ara intueixo un retorn al heavy. Sí, encara hi ha seguidors del rifs estripats, dels solos de guitarra inacabables, dels dobles bombos, de la grenya, de les samarretes d'Iron Maiden, dels punys alçats amb el dos dits marcant les banyes i de senyors ballant davant del transistor de casa imitant un guitarrista virtuós. S'han fet grans, tenen fills, treballen a l'oficina, a l'obra o cerquen feina. Però quan senten el començament d'un tema de Manowar obren els ulls com a taronges i es posen a remenar el cap.
Un dels nostres seguidors del heavy a la Torre és el Pedro Gutiérrez "Lechuga". De jovenets vam compartir grup a Altafulla i ens ho vam passar molt bé tocant les cançons que composàvem. Ell ha continuat amb la seva passió. Ha trobat una colla de bons músics a Reus. Han pencat de valent. Es presenten amb un disc sota el braç. Es diuen Inmoonere i el seu primer treball, "Un dia perfecte per morir". M'ha sorprès molt. És una obra artesanal, molt ben feta, fins als detalls. A primera vista es veu que és una proposta feta a l'antiga. Qui grava avui en dia en un estudi de gravació? Qui ho fa sense abans passar per Verkami? Qui prepara un llibret d'impremta amb les lletres? Qui posa la banya en el disseny? Qui pensa les dedicatòries? La música ja no es fa així, almenys els grups que comencen a moure's per aquesta selva que és el mercat musical. Les bandes enregistren a casa d'algun amic que domina la informàtica, pengen les cançons a la web o venen les cançons través de l'Itunes. La música d'avui en dia no existeix físicament!
Anem al disc. Aire místic. El teclat juga un paper important per crear ambients. Els tocs de guitarra tenen un aire trash que dóna contundència a la base rítmica. La bateria és omnipresent, fidel a l'estil. Els anys d'ofici permeten al Pedro jugar amb totes les possibilitats sonores de la percussió. El doble pedal de bombo no hi podia faltar. Malgrat el que us pogueu imaginar amb tot el que he dit el so és molt melòdic. La veu s'atreveix a posar-se dins la lletra. La interpreta, la sent. La melodia té una tessitura àmplia i un timbre especial. En els moments importants l'acompanyen els instruments harmònics donant molta força a les tornades. M'agraden molt els compassos que la guitarra elèctrica fa la segona veu de la melodia que porta el cantant. Hi ha fragments que em recorden Tots Sants, el grup de Manacor. El bonus track, la darrera cançó, "De cop i volta", sembla feta per Freddie Mercury dels Queeen. Però si parleu amb ells sortirà a la conversa el grup de la Jonquera, Sangtraït -recordeu el "Terra de Vents" del 1988?-. Les lletres amaguen històries fantàstiques, visions, càstigs divins, sang i fetge, amors impossibles... Heavy en estat pur, vaja. Els podeu trobar al Facebook i al Pedro pels carrers de la Torre amb els seus fills.
Jordi
www.elriu.cat
Comentaris