Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aque...
M'ha escrit la Maria-Rosa. M'ha fet molta il·lusió. S'ha acabat de llegir el llibre El riu de les dones. Em comenta que li ha recordat moltes coses de les que ha viscut. Una d'elles li produeix especial joia: "He rememorat el lèxic del Pallars amb les seves conjugacions verbals." La vida és plena de camins que es creuen. Un recull de relats que ha escrit sobre una masia del Ripollès, per a les seves filles, conté moltes coincidències amb molts detalls de les meves "converses" al PNAP. I el que més m'ha agradat: m'anima a continuar escrivint. Així ho faré! Fins aviat Maria-Rosa!
