Corrien els anys 80, cap a finals. Jo encara feia l’EGB. En
aquella època mai tenia un “no” per resposta. Anava a l’Esplai Sant Pere, a
catequesis, a fer de monitor del Parc de Jocs, a hockey patins amb el Carlos
que ens feia d’entrenador, al grup de flautes que dirigia el Jaume al local que
ara és la seu dels Diables, a rebre als infants de Villars que venien de
colònies a la Torre, a fer barrera el 28 de desembre, a preparar la foguera de
sant Joan amb els xiquets del meu barri (San Clemente-Lleida-Mimoses), etc. La
casa no m’havia de caure al damunt, aquesta era la qüestió. Així és que quan em
van dir per fer d’àngel no m’ho vaig pensar dues vegades.
És evident que no sabia res dels balls parlats. Dels diables
sí que en sabia, de coses. El Lluís m’ho explicava i m’agradava de veure’ls
actuar. Allí vaig coincidir amb la Idoya compartint paper. Els dos érem de la
mateixa quinta i teníem germans al ball. Mans a la feina: les mares ens van
cosir els vestits i ens vam aprendre el paper després d’uns quants assajos.
El paper encara me’l sé però em sembla que és de sentir-lo
cada any a la plaça. “Sóc l’Arcàngel Sant Miquel i...”. Ens ho vam passar molt bé. Després vindrien
uns quants anys de fer de diable, de borró, d’agenollar-se als peus de la
diablessa tot purgant amb les espurnes de la seva encesa massa. Aquest estiu
els antics diables vam tornar a xalar posant-nos la casaca vella per celebrar
l’aniversari a la plaça de la Vila fent un darrer ball parlat. Una joia, moltes
gràcies i per molts anys!
