Dos artistes
torrencs han posat color a la tardor que ens envolta. Ho han fet amb estils ben
diferents però els que hem pogut gaudir del seu atreviment estem agraïts.
El Jordi Morera
ha estat a l’Auca Taverna. Recuperant aquella tècnica més figurativa dels seus
inicis, treballada amb oli, els escenaris propers s’han mostrat tardorals, amb
una llum de finals d’estiu. Morera es consolida com un dels “inventors” del
nostre paisatge, en termes del professor d’estètica i assagista Alain Roger. Gràcies
a Ciuró, Llorach, Ceballos, Morera, Amate i altres hem après a mirar l’entorn
amb uns altres ulls. Ell ens presenta, però, un paisatge humanitzat, en
perspectiva. Curiosament, no hi acostumen a sortir persones però la seva
petjada hi és present. És una solitud “inquietant”, a la manera de Giorgio de
Chirico. I no només hi és present si no que sovint provoca un conflicte que
Morera no nega ni tampoc amaga. Aquest paisatge, de vegades, acaba formant part
de l’obra de manera física, ni que sigui testimonial. Aquelles portes velles
repenjades en una façana esperant el camió que recull andròmines... No badeu:
D’aquí a uns mesos poden ser el suport d’una obra d’art que pengi del local on
esteu fent el tallat. Una part del nostre paisatge quotidià reflectit o
transformat en un suport per al llenguatge artístic.
L’Oriol
Panadès ha participat al Festival Internacional de Fotografia de Tarragona,
l’Scan, exposant a la Cocotte. Ho ha fet junt amb Guillermo Arriaza. “Aïllats”
ha estat una proposta agosarada per reflexionar al voltant de la idea de la solitud
en aquests temps moderns. Sorprèn la creativitat de l’Oriol que aquesta vegada
és capaç de deixar de banda l’ús de la màquina de fotografiar bona. Els píxels
no han estat cap impediment. L’Oriol s’ha centrat en la idea i ha deixat estar
el condiment. De manera intencionada els cars teleobjectius han quedat en un
racó per submergir-se a l’aigua amb una càmera d’un sol ús. No l’importen els megues
que pesen les fotos sinó el que pugui suggerir la creació. Quina imatge visual
posaríeu a la solitud? Surar enmig d’un toll d’aigua d’on no es poden percebre
els límits? Segurament l’Oriol forma part de la generació descrita pel filòsof
francès Michel Lacroix, aquella que fuig de la rigidesa del món físic i que
vibra amb les sensacions. Un retorn al romanticisme? Estigueu atents a la seva
obra nova. L’Oriol ja ha exposat a Madrid i ha rebut diversos premis. Podeu
seguir les seves passes a través de la xarxa: opanades.com. Seria possible
veure el seu treball a Torredembarra?
Pel que fa
al ressò cal destacar la presència de Tardoral a la televisió cultural catalana
per internet SiEs.Tv i d’Aïllats al llibre de l’Scan 2012, entre d’altres.
Són dues
propostes molt contemporànies, no només pel temps en què estan realitzades. Ho
dic per l’actitud. L’un ens presenta imatges de l’entorn que fugen del
bucolisme i però que també cerquen la bellesa. L’art va pel davant de la mirada
del carrer. Per nosaltres una imatge digna de ser admirada ha de ser
nostàlgica, idíl·lica. Per a l’artista pot ser actual; ha de comunicar, ha de
permetre interactuar i formular preguntes. L’altre explora el món de les
emocions amb una càmera de retratar. Aturar el temps, aspirar oxigen i
submergir-se. Obrir els ulls. Click! I per què no?
