AVUI HE ESTAT AL LOCAL DEL GRUP DE DONES

Molt agraït per la rebuda del Grup de Dones i la participació de tothom. Ha estat una tarda molt agradable. Hem parlat de la pagesia a Torredembarra i el paper de les dones.

Entrades populars

FUSTEGUERES

Pròleg del llibre La força transformadora de l'aprenentatge musical de Ramon Fustegueres. Ja no ens fem promeses. Ho escriu la filòsofa Marina Garcés al seu llibre El temps de la promesa (Anagrama, 2023). Prometre és donar la paraula, és crear un vincle amb l’altre i projectar-se cap el futur. Si no fem promeses, quin futur construïm? Només els esclaus no poden dibuixar promeses. Ells no poden disposar del seu futur. I nosaltres, per què hem deixat de fer promeses? Diem a la nostra gent que “no podem prometre res” perquè fugim del compromís. Necessitem temps per consumir, per construir sense aturador un jo narcisita sense límits. En canvi, “Fer una promesa és interrompre el destí”. Fer una promesa avui en dia és un acte de revolta, és tornar a establir compromisos amb els que ens envolten. Què ens ha passat? Naveguem perduts en un espiral infinit que no ens porta enlloc. Patim a la pell, a la salut, aquest món construït a base de consumisme, addiccions a les pantalles i murs menta
Imatge

L'HOSTAL DE LA FIGUERETA

  Fotografia de la Torre del Mar de Creixell. FONS ACAP20 1024.  Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya. La Torre del Mar va ser construïda al segle XVI amb finalitats defensives, quan corsaris, turcs i  pirates senyorejaven per la Mediterrània i viure a prop de la costa era perillós. La seva situació estratègica, al costat del camí reial que comunicava Barcelona amb València, va atreure després la instal·lació d’un hostal. L’Hostal de la Figuereta, així era conegut el negoci, va esdevenir una referència clau per a comerciants, transportistes i gent de pas. Al mapa elaborat per l’Estat borbònic el 1716 per acompanyar la descripció del Corregiment de Tarragona s’hi pot llegir perfectament el topònim «La Figuereta». [1] En realitat, malgrat el nom, l’Hostal eren dos negocis. Hi havia l’Hostal de Dalt i el de Baix. Els dos estaven ubicats a la mateixa zona, l’un davant de l’altre. Els March eren senyors dels dos però només amos d’un d’ells, el de baix. A la pràctica, això vol
Imatge

CRISIS I COOPERATIVISME

"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la

SOBRE ELS PISOS TURÍSTICS

  Responent a la crida a la participació per tal de regular els habitatges d'ús turístic a Torredembarra, voldria aportar les següents opinions: 1. Crec que cal regular els habitatges d'ús turístic: que es comptabilitzin, que se senyalin, que paguin impostos municipals, que contribueixin al bé comú pagant taxes turístiques que repercuteixin en els serveis públics locals. 2. El sol urbanitzable que queda a Torredembarra no s'ha d'oferir a les empreses que promoguin pisos turístics. La saturació dels carrers de la Torre demana una reflexió profunda sobre el nostre model de creixement. A l'hora, establir urbanitzacions exclusives, lluny del nucli, trenquen la necessària barreja social.  3. Cal diversificar l'economia. Si posem tots els esforços en el turisme estarem apostant tan sols per un sector que genera llocs de treball de baixa qualificació i que, a més, són de temporada.  Jordi Suñé Morales
Imatge

EL COMÚ

Aquest text en format opinió el vaig enviar fa uns dies al butlletí de l'Alternativa: EL COMÚ Des de fa un parell d'anys es parla molt del concepte de "comú". Jo vaig topar amb ell llegint Un món comú de la filòsofa Marina Garcés ( www.marinagarces.com ) i em va semblar interessant.. Ara ens ha caigut a les mans un llibre ben curiós sobre l'antic poder popular i els béns comunals representats per institucions com la universitas, les terres comunals, els forns, el Consell General de la vall d'Àneu, les confraries, les parròquies com a punt de trobada del veïnat, etc. El llibre es titula El comú català i l'ha escrit un dels fills del Rafael Algarra, el David ( www.elcomu.cat ). Serà un plaer escoltar-lo el proper 7 de gener a les 19h, a l'Auca, a l'acte de presentació del treball de recerca que ha realitzat aquests darrers anys. El Centre d'Estudis Sinibald de Mas s'encarrega de l'organització de l'acte ( www.sinibald.cat ). --
Imatge

QUI VOLIA CREMAR TORREDEMBARRA?

Aquesta i altres preguntes es responen en un nou volum del Recull de Treballs editat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas. Es tracta del número 15 d’una revista en format llibre, nascuda el 1983, que podeu consultar online ( www.raco.cat ) i en paper a la Biblioteca Mestra Maria Antonia. Sapigueu que la podeu comprar a les llibreries habituals i que els socis la reben gratuïtament. A la portada hi veureu una imatge antiga i ben curiosa de la plaça de la Font. S’hi reconeix la impremta Sonsona i el bar Santoro. De refiló s’intueix el bar Pujol. Precisament, un dels articles que hi podeu llegir és del Josep Gual que recorda, a través de diferents anècdotes, la vida en un dels centres neuràlgics de la vila. La revista inclou, bàsicament, col·laboracions procedents de la universitat (Magí Sunyer, Salvador-J. Rovira, Miquel M. Gibert, Ramon Arnabat i Joaquim Sala-Sanahuja) i de diferents autors locals (Carlos Blanco, Joaquim Nolla, Lluís Català, David Morlà, Josep Bargalló, Elisenda Forè
Imatge

Santa Creu de la Riera de Gaià

“Si en el goig i en el dolor/ t'invocava La Riera, guia'ns, Creu, per la drecera,/ pelegrins, vers el Senyor.” Goigs, lletra de Joan Antònio i Guàrdias, 1959.   El Joan Carles  Blanch signa la primera part del llibre  Santa Creu. 1809-2009  editat per Cossetània l’any 2010. [1] L’historiador rierenc documenta amb detall els estralls de l’ocupació francesa de la Riera de Gaià i els pobles de la rodalia. Entraren per primera vegada a finals de desembre de 1808 a Ardenya, la Riera i el Catllar. Sorprèn l’extrema violència i crueltat dels francesos. Francesc Olivé, rector de Vespella de Gaià, deixà escrit que el 25 de desembre “vino a esta casa el párroco de Torredembarra huyendo de los franceses en búsqueda de un seguro refugio. Llegó herido de pies a cabeza. Un sablazo en ambas manos, varias heridas en los brazos y la más penetrante en la región lumbar. Todos los libros del archivo parroquial de la Riera fueron rasgados y quemados por el invasor”. [2]  Les morts es contare
Imatge

LA BRUIXA DE LA SÍNIA DE ROVIRETA

“Altafulla xemeneia amunt” Fórmula mágica de les bruixes per volar, Joan Amades, Bruixes i bruixots , 1934. El xilògraf Antoni Gelabert  va publicar el 1971 el llibre  Històries de les Bruixes d’Altafulla , editat pel Xilofòrum de la Parròquia de la mateixa població. En aquest volum, reeditat pel Centre d’Estudis d’Altafulla l’any 1988, s’hi van recollir vuit llegendes i diverses anècdotes relacionades amb les fetilleres. [1] Jo us n’explicaré tres. La primera d’elles té lloc en una sínia dels afores d’Altafulla. La part baixa d’aquest municipi del final del Gaià era plena de sínies que regaven les hortes gràcies a l’esforç dels matxos que donaven tombs i feien girar les rodes. A la roda, amb els llibants, es lligaven els catúfols, els recipients que recollien l’aigua del fons. L’aigua s’avocava mecànicament a la pastera que la conduïa fins a la bassa. Després a través dels recs l’aigua es distribuïa per la terra. Doncs bé, tres homes van decidir acabar amb la vida d’una d
Imatge

26 RUTES A PEU PEL BAIX GAIÀ

1. BOSC DE LA MARQUESA Aquesta sortida és espectacular. Es pot fer amb variacions. Jo mai la faig igual. Si la feu circular, podeu anar a tonar resseguint la costa i fer la volta pel camí que passar per Mas d'en Grimau. Són sis o set quilòmetres. Un parell d'horetes a ritme tranquil. Val la pena badar i veure les formes de la natura, les platges naturals i les restes de l'aprofitament humà de la zona. 2. PLATJA DELS MUNTANYANS (GR 92) 3. EL PIC DE LA MOLA (El vídeo l'ha fet el Sergi Clofent) 3h, 12 km, circular, força desnivell, a pas tranquil però sense parar gaire. Estacionem a prop de Mas Mercadé. Abans d'arribar a Mas Gibert pugem amunt cap el pic de la Mola. Una vegada allà ens dirigim cap a Bonastre. En arribar a la urbanització de la Font de la Gavatxa agafem el GR que porta a la Pobla de Montornès. Abans, trobem el cotxe. Hem comprat l' Ara a Creixell, en recollir a l'expedició. 4. CAMÍ DE SANT JAUME (GR 172) 5. DESEMBOCADURA DEL GAIÀ La desembocadu
Imatge

LES EINES DE BOTER, A LA SALA LLUÍS D'ICART

Les eines dels boters torrencs que ha anat recollint la regidoria de cultura de Torredembarra gràcies a la feina feta per l'historiador local Gabriel Comes es podran visitar a partir d'ara a la sala Lluís d'Icart. Aquesta sala seguirà acollint exposicions temporals. Segons llegim a Ona la Torre "la voluntat és reservar una de les voltes, la que és coneguda com de la presó, per existir-hi de manera permanent la col·lecció d'eines de boter, que recentment ha recuperat l'Ajuntament i que durant l'estiu s'ha pogut veure a la sala del Castell." La sala Lluís d'Icart es troba al soterrani del castell. S'hi pot arribar baixant unes escales situades a la planta baixa de la casa de la vila i també per una porta lateral situada al Camí de l'Era. + Si voleu saber més coses sobre el món dels boters us recomano aquest llibre .