DIA 25

Ahir vaig estar a Rialp (foto), Olp, Pujalt, Caregue, Escàs, Surp i Rodés. Em van sorprendre alguns pobles que no tenen turisme, que conserven aquell aire de pedra i fusta que contrasten amb el cartró-pedra de les segones residències. A la tarda va tocar començar a escriure, posar ordre a les notes, explicar el que he vist.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars

Imatge

EL COMÚ

Aquest text en format opinió el vaig enviar fa uns dies al butlletí de l'Alternativa: EL COMÚ Des de fa un parell d'anys es parla molt del concepte de "comú". Jo vaig topar amb ell llegint Un món comú de la filòsofa Marina Garcés ( www.marinagarces.com ) i em va semblar interessant.. Ara ens ha caigut a les mans un llibre ben curiós sobre l'antic poder popular i els béns comunals representats per institucions com la universitas, les terres comunals, els forns, el Consell General de la vall d'Àneu, les confraries, les parròquies com a punt de trobada del veïnat, etc. El llibre es titula El comú català i l'ha escrit un dels fills del Rafael Algarra, el David ( www.elcomu.cat ). Serà un plaer escoltar-lo el proper 7 de gener a les 19h, a l'Auca, a l'acte de presentació del treball de recerca que ha realitzat aquests darrers anys. El Centre d'Estudis Sinibald de Mas s'encarrega de l'organització de l'acte ( www.sinibald.cat ). --
Imatge

LA BRUIXA DE LA SÍNIA DE ROVIRETA

“Altafulla xemeneia amunt” Fórmula mágica de les bruixes per volar, Joan Amades, Bruixes i bruixots , 1934. El xilògraf Antoni Gelabert  va publicar el 1971 el llibre  Històries de les Bruixes d’Altafulla , editat pel Xilofòrum de la Parròquia de la mateixa població. En aquest volum, reeditat pel Centre d’Estudis d’Altafulla l’any 1988, s’hi van recollir vuit llegendes i diverses anècdotes relacionades amb les fetilleres. [1] Jo us n’explicaré tres. La primera d’elles té lloc en una sínia dels afores d’Altafulla. La part baixa d’aquest municipi del final del Gaià era plena de sínies que regaven les hortes gràcies a l’esforç dels matxos que donaven tombs i feien girar les rodes. A la roda, amb els llibants, es lligaven els catúfols, els recipients que recollien l’aigua del fons. L’aigua s’avocava mecànicament a la pastera que la conduïa fins a la bassa. Després a través dels recs l’aigua es distribuïa per la terra. Doncs bé, tres homes van decidir acabar amb la vida d’una d
Imatge

26 RUTES A PEU PEL BAIX GAIÀ

1. BOSC DE LA MARQUESA Aquesta sortida és espectacular. Es pot fer amb variacions. Jo mai la faig igual. Si la feu circular, podeu anar a tonar resseguint la costa i fer la volta pel camí que passar per Mas d'en Grimau. Són sis o set quilòmetres. Un parell d'horetes a ritme tranquil. Val la pena badar i veure les formes de la natura, les platges naturals i les restes de l'aprofitament humà de la zona. 2. PLATJA DELS MUNTANYANS (GR 92) 3. EL PIC DE LA MOLA (El vídeo l'ha fet el Sergi Clofent) 3h, 12 km, circular, força desnivell, a pas tranquil però sense parar gaire. Estacionem a prop de Mas Mercadé. Abans d'arribar a Mas Gibert pugem amunt cap el pic de la Mola. Una vegada allà ens dirigim cap a Bonastre. En arribar a la urbanització de la Font de la Gavatxa agafem el GR que porta a la Pobla de Montornès. Abans, trobem el cotxe. Hem comprat l' Ara a Creixell, en recollir a l'expedició. 4. CAMÍ DE SANT JAUME (GR 172) 5. DESEMBOCADURA DEL GAIÀ La desembocadu
Imatge

JUSTO CABALLERO (1896-1983)

JUSTO CABALLERO (1896-1983) Metge, maçó i dirigent republicà La història és plena de personatges que van tenir un paper rellevant en el món de la política i també de la maçoneria. Precisament, per aquesta doble militància, van ser perseguits amb més crueltat pel franquisme. Molts d’ells van morir a la guerra o a la posterior repressió. Molts altres van marxar a l’exili per sempre més. Alguns d’aquests protagonistes van ser rescatats de l’oblit per la seva vessant més visible, més pública, la de la política. Molts altres van quedar en l’anonimat després d’una vida plena de treball, de recerca i de vida comunitària. Es fa imprescindible conèixer les biografies d’aquests actors per tal d’entendre millor el convuls segle XX. Ens interessa enormement també aquella faceta menys pública però també col·lectiva. La vida associativa, més enllà de la política de partits, ens dona llum sobre el nostre passat i ens obre les portes a la densa xarx

FUSTEGUERES

Pròleg del llibre La força transformadora de l'aprenentatge musical de Ramon Fustegueres. Ja no ens fem promeses. Ho escriu la filòsofa Marina Garcés al seu llibre El temps de la promesa (Anagrama, 2023). Prometre és donar la paraula, és crear un vincle amb l’altre i projectar-se cap el futur. Si no fem promeses, quin futur construïm? Només els esclaus no poden dibuixar promeses. Ells no poden disposar del seu futur. I nosaltres, per què hem deixat de fer promeses? Diem a la nostra gent que “no podem prometre res” perquè fugim del compromís. Necessitem temps per consumir, per construir sense aturador un jo narcisita sense límits. En canvi, “Fer una promesa és interrompre el destí”. Fer una promesa avui en dia és un acte de revolta, és tornar a establir compromisos amb els que ens envolten. Què ens ha passat? Naveguem perduts en un espiral infinit que no ens porta enlloc. Patim a la pell, a la salut, aquest món construït a base de consumisme, addiccions a les pantalles i murs menta
Imatge

CRISIS I COOPERATIVISME

"Crisi i cooperativisme. La vida de Miquel Mestre Avinyó com a fil conductor d'aquesta història" L'Espurna , núm. 11, 2010, pàg. 19-23. Ja no recordo quan i perquè em vaig començar a interessar per la figura de Miquel Mestre. El que sí que tinc present és que un dia em van caure a les mans dos llibres de la seva filla Cassandra Mestre, que jo llavors ni tan sols coneixia, i que des de llavors és un tema que no he abandonat. Els llibres eren Arreu la Sorra i Esberles del Temps. Havien estat editats per una petita editorial als anys 80 que es deia El Llamp. Era, per tant, difícil contactar amb la Cassandra. Comentant-ho amb un amic em va dir que sí, que ell coneixia al que havia estat l'editor i que potser... Mans a la feina. Vam trucar a l'Enric Borràs del Llamp un dia al vespre i, després d'explicar els nostres interessos, ens va facilitar el telèfon de la Cassandra. Reconstruir una vida Al cap d'uns mesos de visitar en diverses ocasions a la
Imatge

EL BAIX GAIÀ AL SEGLE XX

El dissabte 8 de setembre de 2018 es va presentar  al local del Centre d'Estudis d'Altafulla el llibre   El Baix Gaià al segle XX , escrit pel mestre i antropòleg Jordi Suñé. L'acte va ser conduït pel Hble. Sr. Josep Bargalló, conseller d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.  La Baix Gaià al segle XX és un llibre que explica el passat més recent dels 11 pobles situats al nord del Tarragonès, a tocar del riu Gaià, i de l’antic terme de Tamarit. Es tracta d’un període de canvis polítics, demogràfics, urbanístics, econòmics, culturals i socials marxats per la guerra i la postguerra. Més enllà del conflicte bèl·lic, l’autor tracta temes ben diversos que van des de l’arribada de l’electricitat fins a la instal·lació dels càmpings, des dels Pomells de Joventut fins a als aplecs de sardanes del dilluns de Pasqua. Els protagonistes d’aquest treball són dones i homes cooperativistes, caramellaires, emprenedors, artistes, mestres, pagesos, boters, pescad
Imatge

La Pedra Alta de Can Ferrer

Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aque
Imatge

GIRA JULIVERT 2024!

  1) 17 de FEBRER: festa privada  2) 23 de FEBRER:  EL CATLLAR / premis 19h 3) 1 de MARÇ: TORREDEMBARRA-Col·laboració presentació llibre Pep Puig  4) 6 d'ABRIL: ALMENARA ALTA (festa particular) 5) 22 d'ABRIL: REUS, biblioteca  6) 27 d'ABRIL: OLIUS 7) 28 d'ABRIL: TORDERA 8) 24 de MAIG: VACARISSES 9) 25 de MAIG: BALAGUER 10) 14 de juny: BELLVEI   11) 22 de JUNY: CAMBRILS 12) 29 de JUNY: HOSTAFRANCS, 12h 13) 5 de JULIOL: LA POBLA DE SEGUR  14) 6 de JULIOL: SANT MARTÍ DE TOUS 15) 6 de JULIOL: SANT MARTÍ DE TOUS 16) 12 de JULIOL: CONSTANTÍ 17) 13 de JULIOL: CREIXELL 18) 26 de JULIOL: L'ESPLUGA DE FRANCOLÍ, 13h 19) 13 d'AGOST: Querol  20) 14 d'AGOST: RODA DE BERÀ, 22h 21) 16 D'AGOST: LA RIBA 22) 17 d'agost: Mont-ral 23) 22 d'AGOST: Albinyana  24) 24 d'AGOST: Santa Oliva 25) 25 d'agost:  Torredembarra 26) 26 d'AGOST: Roda de Berà 27) 28 d'agost:  Torredembarra 28) 6 de SETEMBRE: VILOBÍ D'ONYAR 29) 11 de setembre: La Pobla de Mafumet,
Imatge

SANT NICASI DEL CATLLAR

“Suplicau á la clemència/ del Etern Deu poderós Sant Nicasi gloriós/ guardeunos de pestilencia.” Goigs a Sant Nicasi, sense data, autor anònim.   La parròquia del Catllar està dedicada a Sant Joan Baptista. Però Sant Nicasi és també molt important en aquest poble. Fou bisbe de Reims, al nord de França, i degollat pels vàndals el 467. És considerat un bon advocat contra la pesta. Un article sense signar publicat al diari La Cruz de l’any 1904 diu que el Catllar el va votar com a copatró l’any 1368. [1] Recordem que la mortífera pesta negra envaïa Europa el 1348. No disposem detalls sobre els inicis d’aquest vot però sabem que aquest municipi va encomanar un retaule dedicat a Sant Sebastià el 1497 al pintor tarragoní Joan Albiols on hi havia escrita la llegenda “Sent Nichasi, màrtir e bisbe, que és de les pestilències”. [2] Al Camp de Tarragona arribà una plaga de llagostes el 1687. Els testimonis escrits que s’han conservat demostren la virulència de l’insecte. L’historia