.jpg)
“Pero experimentar lo inútil
es lo más
difícil para el ser humano
actual.”
NUCCIONO
ORDINE,
La utilidad de lo inútil, 2013.
Tal
i com afirma l’antropòleg francès Marc Augé al seu llibre Elogio de la bicicleta, aquest vehicle de dues rodes forma part de
la història personal de cadascú de nosaltres. Tothom recorda quan va començar a anar amb bici. N’hem parlat.
És un record que guardem per sempre. Muntar en bicicleta et retorna a aquelles
primeres sensacions. Va ser el dia que el cos es va moure lliure pel món
exterior, el dia que els peus van deixar de tocar a terra i el cos es
desplaçava. La bici i tu, un sol objecte que es mou. Per cert, heu provat de
fer dibuixar una bicicleta a un infant? És molt divertit!
Tal
i com remarca antropòleg esmentat “los ciclistas acarician conscientemente la
ilusión de seguir siendo jóvenes y, por eso mismo, continuan siéndolo un poco”.
Anar en bici permet a l’adult tornar a jugar. Però en termes capitalistes,
jugar és inútil. No serveix per a res, és perdre el temps. Pedalar pel món ens retorna a la realitat física, analògica.
Jugant, ens retrobem amb aquesta realitat, reaprenem el món i la sensació de
llibertat retorna una mica, cosa que ens ajuda a apropar-nos a la lucidesa i a
la felicitat. La ciutat grisa i monòtona es transforma en el paisatge d’una
nova aventura quan comences a pedalar. Augé escrivia que la bicicleta ha fet el
miracle de retornar a la ciutat el seu “caràcter de terra d’aventura, o si més
no, de travessia.” Deia el filòsof Walter Benjamin que “Perdre’s és estar
plenament present”. L’esforç per superar les pujades, l’enginy per trobar el
camí més curt o l’habilitat per superar un sotrac ens fa recobrar consciència
de nosaltres mateixos i del lloc on vivim. És fàcil recórrer els carrers,
places i zones verdes. A la vegada, el ciclista retorna a la ciutat “la
dimensión simbólica y su vocación simbòlica inicial: favorecer los encuentros
humanos”. És per això que Augé afirma que “la bicicleta es humanismo”.[1]
Tornar-se a trobar, analògicament.
Anar
en bicicleta és recuperar les mides
humanes. Ja no sabem on acaba i on comença el nostre món. Sembla que tot
estigui a l’abast. En canvi, la bici ens fa tocar de peus a terra. La potència
màxima del vehicle és el propi límit físic. Fent anar els pedals saps
perfectament que en un dia no pots arribar a l’altra punta del món. El món,
immens, es redueix a allà on pots arribar amb la força de les teves cames, la
voluntat, el coratge i l’enginy de saber trobar el millor camí.
Comentaris