“Hay peces que se bañan en la
arena
y ciclistas que corren por las olas.”
Rafael
Alberti (1902-1999),
Cal y canto, 1929
Volem?
Pedalo llavors existeixo. L’antropòleg francès David Le Breton, al seu llibre Elogio del caminar, parla de la possibilitat
d’evadir-se de la modernitat, de burlar-se’n, de cercar una drecera per
despistar el ritme desenfrenat de la nostra vida, de distanciar-se del bullici,
de la pressa.[1]
No només això. Reconnectar amb la vida ens demana tornar a sentir l’aire pur,
caminar, anar amb bicicleta. Fixeu-vos què deia l’escultora Mar Hernández en
una entrevista quan tot just superava una greu malaltia: “Els metges et curen
el càncer, però després qui et torna la vida?” Ella ho va fer amb l’ajuda de la
bicicleta. Mai s’ho havia agafat seriosament, però quan va provar de circular damunt
de dues rodes per la ciutat ja no ho va deixar. La seva passió va augmentar
cada dia fins que es va arribar a apuntar a la marató ciclista “Titan Desert”
que es fa al Sàhara. Els metges la van salvar i la bicicleta li va tornar la
vida.[2]
Un
punt de solitud per tal d’alliberar-nos, d’escapar de les obligacions. I per
mirar les coses d’una altra manera. En parla el filòsof francès Fréderic Gros
al seu llibre Andar, una filosofia.[3]
Nosaltres ho farem pedalant. Ell, caminant en solitari per l’aire lliure. També
pot ser una oportunitat per anar en grup i fer colla, fer vincles socials,
esmorzar plegats, xerrar, riure, jugar. Com ens recorda l’antropòleg Marc Augé:
“!Ojalá pueda la bicicleta llegar a ser el instrumento discreto y eficaz de una
reconquista de la relación y del intercambio de palabras y de sonrisas!”[4] Tan de
bo! Fugirem de les pantalles, de la vigilància a la què ens sotmeten. Volarem.
Practicarem l’art d’esdevenir humans de la mà del filòsof Rob Riemen, fugint
per una estona de les xarxes socials “des d’on no veiem res més que la nostra
pròpia realitat i la nostra suposada veritat”.[5]
Anar
en bicicleta és volar. És el més semblant a volar que podem experimentar arran
de terra. La superfície de la màquina que toca a l’asfalt és mínima. Us hi heu
fixat? A més velocitat, més estabilitat. La sortida i l’aterratge són els
moments més perillosos, almenys aparentment, com els avions. Puja el passatger.
L’equipatge ha embarcat a l’esquena de la tripulació. En cas d’aterratge
forçós, ànims! Que tingueu un viatge agradable. Volem! Estem en moviment!
Funciona! El vent ve de cara i els cabells volen enrere, com si estiguéssim
traient el cap per la finestra de la cabina de vol. Anar en bicicleta és volar.
És una revelació, una descoberta: carrers secundaris, camins asfaltats, marges
de pedra seca, dreceres, altres persones que es creuen volant sobre dues rodes
que saluden amb un somriure. Boscos, vinyes, garrofers, oliveres, avellaners,
una ermita a l’horitzó, el blau del cel, un ramat d’ovelles, el pastor i el seu
gos, olor de mar. Places, carrers, terrasses, teatres, restes romanes, la
muralla medieval, una llibreria. D’entre tots els mitjans de transport, trio
aquest.
[1]
David Le BRETON (2015): Elogio del
caminar. Madrid: Siruela.
[2]
Ara, 30-03-2015.
[3]
Frédéric GROS (2014): Andar, una filosofía. Barcelona: Taurus.
[4] Marc
AUGÉ (2009): Elogio de la bicicleta. Barcelona: Editorial Gedisa, pàg.
47
[5]
Rob RIEMEN (2023): L’art d’esdevenir
humà. Barcelona: Arcàdia.
Comentaris