VOLAR

“Hay peces que se bañan en la arena
y ciclistas que corren por las olas.”

Rafael Alberti (1902-1999), Cal y canto, 1929

 

Volem? Pedalo llavors existeixo. L’antropòleg francès David Le Breton al seu llibre Elogio del caminar parla de la possibilitat d’evadir-se de la modernitat, de burlar-se’n, de cercar una drecera per despistar el ritme desenfrenat de la nostra vida, de distanciar-se del bullici, de la pressa.[1] No només això. Reconnectar amb la vida ens demana tornar a sentir l’aire pur, caminar, anar amb bicicleta. Fixeu-vos què deia l’escultora Mar Hernández en una entrevista quan tot just superava una greu malaltia: “Els metges et curen el càncer, però després qui et torna la vida?”. Ella ho va fer amb l’ajuda de la bicicleta. Mai s’ho havia agafat seriosament, però quan va provar de circular damunt de dues rodes per la ciutat ja no ho va deixar. La seva passió va augmentar cada dia fins que es va arribar a apuntar a la marató ciclista “Titan Desert” que es fa al Sàhara. Els metges la van salvar i la bicicleta li va tornar la vida.[2]

Un punt de solitud per tal d’alliberar-nos, d’escapar-nos de les obligacions. I per mirar les coses d’una altra manera. En parla el filòsof francès Fréderic Gros al seu llibre Andar, una filosofia.[3] Nosaltres ho farem pedalant. Ell, caminant en solitari per l’aire lliure. També pot ser una oportunitat per anar en grup i fer colla, fer vincles socials, esmorzar plegats, xerrar, riure, jugar. Com ens recorda l’antropòleg Marc Augé: “!Ojalá pueda la bicicleta llegar a ser el instrumento discreto y eficaç de una reconquista de la relación y del intercambio de palabras y de sonrisas!”[4]

Anar en bicicleta és volar. És el més semblant a volar que podem experimentar arran de terra. La superfície de la màquina que toca a l’asfalt és mínima. Us hi heu fixat? A més velocitat, més estabilitat. La sortida i l’aterratge són els moments més perillosos, almenys aparentment, com els avions. Puja el passatger. L’equipatge ha embarcat a l’esquena de la tripulació. En cas d’aterratge forçós, ànims! Que tingueu un viatge agradable. Volem! Estem en moviment! Funciona! El vent ve de cara i els cabells volen enrere, com si estiguéssim traient el cap per la finestra de la cabina de vol. Anar en bicicleta és volar. És una revelació, una descoberta: carrers secundaris, camins asfaltats, marges de pedra seca, dreceres, altres persones que es creuen volant sobre dues rodes que saluden amb un somriure. Boscos, vinyes, garrofers, oliveres, avellaners, l’ermita a l’horitzó, el blau del cel, un ramat d’ovelles, el pastor i el seu gos, olor de mar. Places, carrers, terrasses, teatres, restes romanes, la muralla medieval, una llibreria. D’entre tots els mitjans de transport, trio aquest.



[1] David Le BRETON (2015): Elogio del caminar. Madrid: Siruela.

[2] Ara, 30-03-2015.

[3] Frédéric GROS (2014): Andar, una filosofía. Barcelona: Taurus.

[4] Marc AUGÉ (2009): Elogio de la bicicleta. Barcelona: Editorial Gedisa, pàg. 47

Comentaris

Entrades populars

L'HOSTAL DE LA FIGUERETA

QUARTA EDICIÓ DEL LLIBRE "EL BAIX GAIÀ AL SEGLE XX"

CREIXELL FA MEMÒRIA

LES FESTES MAJORS DE CREIXELL DEL 1902, 1927 I 1928

L'OFICI DE BOTER A TORREDEMBARRA

CREIXELL, 1822

OLI DE CA L'AURÈLIA

CD DE JULIVERT: A TAMARIT!

ALGUNES EFEMÈRIDES TORRENQUES