“Quan vaig endinsar-me a
l’antropologia em vaig
adonar que es troba entre la
filosofia i la literatura.
Era el meu lloc ideal.”
Marc
Augé, Ara, 02-02-2019
Full
en blanc. Nou projecte. Una il·lusió infinita. Sé què vull explicar però no sé
per on començar. És el primer llibre que no sé per on començar. Jaume Cabré,
llegint els seus Tres assaigs,[1] em dona
la idea: m’hi he de llençar i anar descobrint. La bicicleta. Comencem a
pedalar! Fa setmanes que m’hi vull posar però m’he reservat per un dia
especial. Volia que fos un dia lliure, fora de casa. Bolígraf i llibreta. I ha
arribat l’hora!
Aquest
no és un llibre sobre ciclisme, és un homenatge a la bicicleta. Qui vulgui
competició, grans carreres o migdiades d’estiu amb el Tour de França a la tele
que canviï de canal. Som en un racó de món per compartir la passió per un dels
grans invents de la humanitat. Serveix per desplaçar-nos pel món. És un enginy
sostenible que no cal omplir de benzina i és silenciós. Quins sentits es
desperten quan circulem sobre dues rodes? Què va permetre la invenció de la
bici? Per què va tardar tant la humanitat en inventar-la? La bicicleta serà el
símbol de la revolució de les ciutats?
Ens
interessa la vida lenta, la petjada ecològica, la possibilitat de circular
sense fer soroll. Tenim ganes de reflexionar sobre com ens canvia la vida quan
ens introduïm en el món de la bicicleta. Volem rumiar sobre la vida en general.
La bicicleta pot ser una bona metàfora. La bicicleta permet experimentar la
lentitud i la velocitat, l’esforç i el plaer, la fresca del matí i la calor de
l’estiu, l’alegria del bon veïnatge i la solitud, el perill dels cotxes i els
carrils alliberats a la ferralla amb motor, el gaudi del paisatge i la vista
d’ocell dels llocs degradats de la ciutat, l’aire pur i la sensació de
contaminació. El cos.
La
bici no contamina, no fa soroll, és fàcil de mantenir, és relativament barata,
és un vehicle ràpid per distàncies de fins a 8 quilòmetres, permet fer exercici
físic i, per tant, és saludable. És una màquina que transforma el nostre
moviment amb energia de manera molt eficient. Diuen que amb el mateix esforç,
et transporta cinc vegades més lluny que si vas a peu.
Anar
en bici activa els nostres sentits, ens permet badar amb llibertat, ens
distancia de les cabòries del dia a dia, ens fa aixecar de la cadira i alimenta
la curiositat pel nostre entorn, fa redescobrir-nos, ens fa prendre consciència
del nostre present alliberar-nos del mòbil per una estona. La vida dalt d’una
bicicleta té llums i ombres; això és la vida! Pedalem?
Va,
fem-nos aquesta promesa, vosaltres i jo, fem vincle: Som aquí, sabem d’on venim
i en un futur ho farem tot en bicicleta. La filòsofa Marina Garcés alerta que
ja no ens fem promeses, que evitem els vincles socials amb els altres. Ho
escriu al seu llibre El temps de la promesa (Anagrama,
2023). Només els esclaus no poden fer promeses. Per què hem deixat de fer
promeses? Vivim un present etern. Els algoritmes escriuran el futur de manera
apriorística, amb les dades que hem generat en el passat. “Fer una promesa és
interrompre el destí.” Trenquem aquesta dinàmica, aquest destí tancat escrit per
les màquines. “Prometre’ns alguna cosa pot ser avui, una forma de revolta.” Tornem
a pedalar!
Comentaris