La Pedra Alta de Can Ferrer

Darrera Vila-rodona, a la carretera que porta al petit nucli de Can Ferrer de la Cogullada, hi ha un menhir d’uns tres metres d’alçada. No cal que el busqueu molt, és a la vista. Diuen que és el més alt de Catalunya i el que es troba més al sud del país. Com hi va anar a parar en aquella cruïlla de carreteres secundàries? Tenim una llegenda que ho explica. Fa molts anys els tarragonins vivien atabalats acabant la façana de la seva catedral. Un anacoreta -una persona que viu aïllada, dedicada a l’oració i a la contemplació- que s'estava al Montmell va tenir una visió. Va somiar que la catedral necessitava una pedra per acabar les obres. En despertar-se va agafar una pedra molt gran i es dirigir cap a la ciutat. A mig camí, però, es trobà una vella que, curiosament, feia olor de sofre. La dona, ni més ni menys, li digué que la catedral estava acabada i que no li calia cap pedra com aquella. El nostre asceta, el protagonista d’aquesta història, se la va creure. I que va fer amb aquell rocot immens? Doncs li va caure als peus i va quedar clavada a terra. No hi ha hagut mai manera de moure-la ni un centímetre. Una altra versió, recollida per Sadurní (2000), diu que era una dona qui transportava la roca mentre anava filant. Aquesta mateixa explica que no li va caure la pedra als peus si no que ... la va llençar amb fúria tan lluny com va poder!
Diuen que el Queixal de la Bruixa de Santa Coloma de Queralt potser també és un menhir. El que és segur és que s’havia fet servir de fita. La Rosa M. Canela (2007: 24) ens recorda que del 1338 hi ha una referència escrita sobre aquest ús. A la pedra hi ha inscrita la data de 1778. De nou, la pedra ha estat font d’inspiració d’una llegenda que compta amb diferents variants. Diuen que el Queixal de la Bruixa era un carreu que havia de formar part del Pont del Diable de Martorell. De fet, era l’últim carreu que faltava per acabar el Pont. Doncs bé, el dimoni, atrafegat en complir la proesa d’acabar l’obra en una nit a canvi de l’ànima d’una dona va veure com sortia el sol quan passava per damunt de Santa Coloma. Va deixar caure la pedra i va quedar clavada a l’indret de l’Hostal de la Banya. La gent de Santa Coloma, quan anaven a Barcelona en carro, feien parada a Martorell i comprovaven que el forat que hi havia al Pont era de la mida del Queixal de la Bruixa.

Comentaris