LES COVES ROGES (i la llegenda del Diable)


Hi ha moltes de llegendes on apareix el diable. A Santa Perpètua del Gaià va intentar aconseguir l’ànima d’un jove que pretenia a la princesa.[1] El diable també va ser a Santes Creus intentant quedar-se amb l’ànima d’un monjo.[2] Al diable se’l va veure per Can Ferrer de la Cogullada, a la carretera que porta a Vila-rodona. Es veu que un anacoreta o una dona, segons la versió, duia una pedra que serviria per acabar la catedral de Tarragona. Una vella amb olor a sofre li va dir que aquella roca ja no feia falta i el protagonista d’aquesta història la va deixar caure a terra i va quedar clavada. Encara hi és. També s’ha vist el diable a Santa Coloma de Queralt. Diuen que el Queixal de la Bruixa era un carreu que havia de formar part del Pont del Diable de Martorell. De fet, era l’última peça que faltava per acabar el Pont. Doncs bé, el dimoni, atrafegat en complir la proesa d’enllestir l’obra en una nit a canvi de l’ànima d’una dona, va veure com sortia el sol quan passava per damunt de Santa Coloma. Va deixar caure la pedra i va quedar clavada a l’indret de l’Hostal de la Banya.

El diable va estar a Vespella de Gaià. Això segur. A finals del segle XIX i a principis del XX, molts excursionistes recorrien les zones rurals del país empesos per l’anhel de conèixer aquella Catalunya que no havia canviat amb la industrialització ni amb els vents que portaven les modes urbanes. Amb aquest objectiu, el metge Pau Teixidor i Tarrida, nascut a Sant Boi de Llobregat el 1847 però instal·lat a Rodonyà almenys des de 1875 i fins a la seva mort el 1907, va promoure l’excursionisme pels municipis de l’entorn. Coneixem algunes de les seves cròniques gràcies a la publicacions de l’època del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Doncs bé, el nostre protagonista havia sentit a parlar tantes vegades de les Coves Roges, prop de Vespella i a tocar del Gaià, que tenia moltes ganes d’anar-les a veure. Un veí de Montferri, poble que llavors era conegut amb el bonic nom de Puigtinyós, es va oferir a acompanyar-lo. La seva dona era filla de Mas d’en Blanch, molt a prop de les coves. Amb la companyia d’un soci del CEC, ja tenim la comitiva trescant per aquests camins un dia d’estiu de principis de segle XX. Sortiren a les nou del matí amb dos cavalls, el Ninus i l’Andarín, des de Rodonyà. Passaren per Montferri, el casalot de la Polla Rossa, Mas d’en Figueres, Mas Cadernal i Mas d’en Blanch. D’aquest Mas s’uniren al grup el pare i un xiquet.

Arribats a les coves, que eren del Pansit, que vivia en una caseta a tocar, van quedar meravellats. El conjunt de coves formen una paret d’uns 35 metres d’alçada per uns 200 de llarg.

El guia els preguntà si s’havien adonat que hi havia cinc estaques clavades a les voltes de les coves. Eren les  “estaques del diable” i estaven encantades. De fet, era impossible que els veïns de la zona les haguessin posat. Va ser llavors quan l’home els contà la següent rondalla:

 

Una vegada s'escaigué a trobar-se aquí, tot sol, un xiquet d'una de les masies de l'entorn, y mentres contemplava embadocat, el goig que feya aquella munió d'aixams d'abelles y frisava, de segur, per l'impossibilitat en que's veya d'escursar les distancies y poder escorcollar els caus, sense saber com; se li presentà un senyor, ben arreglat y molt ben vestit, qui ab veu amorosa li féu aquesta interessant pregunta:

-Que t'agradaria menjar d'aquestes bresques, nen?

-Prou; però no’s poden heure.

-Donchs mira: te'n vas a cercar una caldera y veuras com l'omplirem y podras atipar-te'n.

El nen, mig esporuguit ab la sobtada presencia d'aquell home, y mig esperançat de ses dolces paraules y afalagadores promeses, no sabia què fer-se. Per fi's decidí y marxà, tornant al cap d'una estona ab una caldera que havia emmatllevat en un mas proper.

Llavors, l'aixerit senyor, carregant-se a coll al nen y a la caldera, d'un bot s'enfilà dalt d'aquelles voltes, crestà una rocosa arna, ficà la mèl a la caldera y clavà una estaca al forat. Tot seguit, ab esfereidora lleugeresa, volaren a una altra arna; ab la mateixa destresa'n tragué la mèl, la col·locà a la caldera y tapà'l forat ab una altra estaca, repetint igual operació fins a cinch vegades, que representen les estaques que's manifesten encara.

Un pich plena la caldera, d'un salt se plantaren baix.

-Ara d'aquesta mèl se n’han de fer quatre partions, senyor;—una pera mi, una pera tu, una pera l'amo de les arnes y l'altra peral qui t'ha deixat la caldera. Ja les pots fer tu mateix.

El pobre nen, com que encara li durava l'esglay, no sabia quin partit pendre. Més, instigat repetides voltes, per fi, acotant-se a la caldera, digué:

-Donchs, si’n tinch de fer quatre parts, lo mellor serà que hi faci una creu...

Y li féu. No sentí cap més paraula ni resposta; aixecá'l cap, y no vegé ningú... Aquell home s'havia fos com el fum... Era’l diable.

 

Déu ni do! Quins temps aquells quan les llegendes passaven de pares a fills... o d’avis i néts... o de nadius a excursionistes! No hi havia televisió, ni tablets, ni whatsapps. Només la paraula!

Per cert, després d’explicar batalletes de lladres que s’amagaven a les coves, l’excursió acabà com havia començat, deixant els acompanyants als seus llocs d’origen. I el nostre amic Pau publicà la crònica al Butlletí del CEC número 79 corresponent a l’agost de 1901.



[1] Rosa M. CANELA (2007): Llegendes de la Conca de Barberà. Sant Vicenç de Castellet: Farell Editors.

[2] Eufemià FORT (2018): Llegendari de Santes Creus. Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

Retall del llibre VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ.

Entrades populars

VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ

VARA PER TRES!

CONXITA MONRÀS CASAS I RAMON ACÍN

QUI VA MORIR A LA GUERRA DEL RIF?

PERE GIBERT RECASENS DE LA POBLA DE MONTORNÈS

18 d'ABRIL: ACTE DE COMMEMORACIÓ DELS 90 ANYS DE LA PROCLAMACIÓ DE LA II REPÚBLICA

JOSEBA LOINAZ + JORDI SUÑÉ

GIRA JULIVERT 2021!