Escampant l’art

Diari de la Torre, desembre de 2012, núm. 178, pàg. 24.
Dos artistes torrencs han posat color a la tardor que ens envolta. Ho han fet amb estils ben diferents però els que hem pogut gaudir del seu atreviment estem agraïts.
El Jordi Morera ha estat a l’Auca Taverna. Recuperant aquella tècnica més figurativa dels seus inicis, treballada amb oli, els escenaris propers s’han mostrat tardorals, amb una llum de finals d’estiu. Morera es consolida com un dels “inventors” del nostre paisatge, en termes del professor d’estètica i assagista Alain Roger. Gràcies a Ciuró, Llorach, Ceballos, Morera, Amate i altres hem après a mirar l’entorn amb uns altres ulls. Ell ens presenta, però, un paisatge humanitzat, en perspectiva. Curiosament, no hi acostumen a sortir persones però la seva petjada hi és present. És una solitud “inquietant”, a la manera de Giorgio de Chirico. I no només hi és present si no que sovint provoca un conflicte que Morera no nega ni tampoc amaga. Aquest paisatge, de vegades, acaba formant part de l’obra de manera física, ni que sigui testimonial. Aquelles portes velles repenjades en una façana esperant el camió que recull andròmines... No badeu: D’aquí a uns mesos poden ser el suport d’una obra d’art que pengi del local on esteu fent el tallat. Una part del nostre paisatge quotidià reflectit o transformat en un suport per al llenguatge artístic.
L’Oriol Panadès ha participat al Festival Internacional de Fotografia de Tarragona, l’Scan, exposant a la Cocotte. Ho ha fet junt amb Guillermo Arriaza. “Aïllats” ha estat una proposta agosarada per reflexionar al voltant de la idea de la solitud en aquests temps moderns. Sorprèn la creativitat de l’Oriol que aquesta vegada és capaç de deixar de banda l’ús de la màquina de fotografiar bona. Els píxels no han estat cap impediment. L’Oriol s’ha centrat en la idea i ha deixat estar el condiment. De manera intencionada els cars teleobjectius han quedat en un racó per submergir-se a l’aigua amb una càmera d’un sol ús. No l’importen els megues que pesen les fotos sinó el que pugui suggerir la creació. Quina imatge visual posaríeu a la solitud? Surar enmig d’un toll d’aigua d’on no es poden percebre els límits? Segurament l’Oriol forma part de la generació descrita pel filòsof francès Michel Lacroix, aquella que fuig de la rigidesa del món físic i que vibra amb les sensacions. Un retorn al romanticisme? Estigueu atents a la seva obra nova. L’Oriol ja ha exposat a Madrid i ha rebut diversos premis. Podeu seguir les seves passes a través de la xarxa: opanades.com. Seria possible veure el seu treball a Torredembarra?
Pel que fa al ressò cal destacar la presència de Tardoral a la televisió cultural catalana per internet SiEs.Tv i d’Aïllats al llibre de l’Scan 2012, entre d’altres.
Són dues propostes molt contemporànies, no només pel temps en què estan realitzades. Ho dic per l’actitud. L’un ens presenta imatges de l’entorn que fugen del bucolisme i però que també cerquen la bellesa. L’art va pel davant de la mirada del carrer. Per nosaltres una imatge digna de ser admirada ha de ser nostàlgica, idíl·lica. Per a l’artista pot ser actual; ha de comunicar, ha de permetre interactuar i formular preguntes. L’altre explora el món de les emocions amb una càmera de retratar. Aturar el temps, aspirar oxigen i submergir-se. Obrir els ulls. Click! I per què no?