LUCIL·LA DE MONTFERRI

Anem a Montferri. Com sabeu aquest bonic poble és conegut pel Santuari de la Mare de Déu de Montserrat situat als afores i obra de Josep M. Jujol, deixeble de Gaudí i arquitecte conegudíssim a les nostres contrades.
Si fem el gest de deixar la variant de nova construcció podrem endinsar-nos pel seu carrer principal, per on, fins no fa tants anys, hi passava la carretera. Fa baixada en direcció al riu. Paga la pena arribar-se als rentadors públics. Són al carrer-camí que es dirigeix al riu. Tornem. Agafem el camí que ens porta al castell de Puigtinyós, actualment conegut com Rocamora. És a 240 metres d’alçada. És evident que, des de la seva construcció al segle XI, ha patit diverses remodelacions. Al llibre “Els castells del Gaià” publicat per Miquel, Santesmases i Saumell el 1999 es recull la primera notícia documentada sobre el castell datada el 1072 i citen la llegenda de Lucil·la.
La llegenda
Fa molts anys, ja ningú recorda quants, vivien al castell de Puigtinyós el senyor de Montferri i la seva filla Lucil·la. Passaren els anys i el pare de la Lucil·la arribava al final dels seus dies. Abans de tancar els ulls per sempre més li digué a la seva filla que cerqués al seu germà Bernat per tal que tingués cura d’ella i del castell. No era cosa senzilla: el Bernat es trobava lluitant a la guerra.
L’oncle del Bernat ho va sentir tot i es va voler aprofitar de la Lucil·la. No cal dir que ella s’hi va resistir. El càstig fou molt dur: la Lucil·la va ser tancada al soterrani. Però les paraules del seu pare la van fer reaccionar. En cap moment va perdre les forces i l’esperança. Gràcies a això aconseguí fugir a través d’un passadís.
Al cap de dos anys va tornar al castell acompanyada d’una gran multitud de gent que li donava suport. Reconqueriren el castell i empresonaren a l’usurpador. L’oncle fou condemnat a morir de fam al mateix soterrani. Les terres del castell foren donades als pagesos.
La història acaba amb l’acció de la Lucil·la alliberant al seu botxí ensenyant-li on era el passadís secret per on ella havia escapat anys enrere. El tiet, penedit, fugí a Poblet.
Diuen els veïns que aquest passadís encara existeix. Sigui cert o no, espero que no m’hi tanquin mai!

Comentaris