MEMÒRIA

El Silvestre Vernet Vernet, nascut el 13 de maig de 1913, era un jove actiu, esportista, sociable, amic dels amics. Li agradava anar amb bicicleta i jugar a futbol. Era membre de la UDT. Als anys 30 del segle XX jugava amb el Garcia, el Virgili, el Gatell, el Montserrat, el Rigualt, el Rimbau, l’Oliver, el Mercadé, el Sangüesa i el Plana, entre d’altres.
Treballava de pagès ajudant al seu pare. Era fill de l’Adelaida Vernet Boquera i del Silvestre Vernet Saladié. Les seves germanes eren la Sisqueta i la Maria, la meva àvia. El seu germà era el Jaume, que treballava de dependent a cal Marxant, a la plaça de la Font.
Era una família que provenia de Masboquera, a Vandellòs. Migraren a la Torre a mitjans dels anys 20 cercant una vida millor. Vivien al carrer Baix de Sant Pere número 11, que llavors rebia el nom oficial d’Ignasi Iglesias.
Feia teatre. A principis de novembre  de 1935, per exemple, es va participar a les dues obres representades en benefici del torrenc Joan Fortuny, que estava malalt de feia temps. Les peces que van posar en escena van ser “La pols del camí” d’Enric Lluelles i “El queixal del seny” d’Artur Carreres. Hi van actuar Rosalia Boronat, Laura Gené, Rosalia Brulles, Aurora Huguet Viada, Paquita de Cal Pelat, Anton Martí Gras, Concepció Lecha, Carme Casasús, Isabel Suñé Boronat, Antoni Sonsona, Jaume Busquets Ventura, entre d’altres. Cecili Aliaga feia d’apuntador i Pau Rovira de director.
El Silvestre era membre del Sindicat d´Oficis Diversos de Torredembarra abans de la guerra. Aquesta entitat estava liderada pel mestre Francesc Blanch. El Silvestre era president de la Societat Recreativa els Tranquils de Torredembarra, ubicada al cafè la Unió a la dècada de 1930, després de l’escissió de l’associació, que provocà l’aparició de la Nova Germanor, vinculada al cafè de dalt.
Esclatà la guerra. El 25 de gener de 1937 va ingressar com a voluntari a la columna de defensa de costes de Tarragona. Pertanyia a l’agrupació de metralladores.
Al juliol sol·licità entrar a l’Escola Popular de Guerra. Aquell mateix any ho va aconseguir. L’Escola era a Paterna, al País Valencià. El 12 d’abril de 1938 el Diario Oficial del Ministerio de Defensa Nacional va publicar el seu ascens al grau de tinent, amb efectes de 25 de març.
Estant en un poble de València fou ferit de mort. L’enterraren amb tots els honors. En entrar els “nacionals” traslladaren el seu cos a una fossa comuna. I encara hi és.
Alguns detalls de la seva història els he pogut conèixer gràcies a què fa uns anys vaig inscriure al Silvestre al Cens de Persones Desaparegudes que promou la Generalitat de Catalunya i que gestiona la Subdirecció General de Memòria, Pau i Drets Humans. La Generalitat va fer una cerca per tot d’arxius de l’Estat espanyol. La documentació que va trobar me la van fer arribar per correu a casa. Es tracta d’una acció simbòlica de reparació molt important que protagonitzen les nostres institucions públiques d’acord amb l’article 54 de l’Estatut que prescriu que la Generalitat ha de vetllar “pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya” i la Llei 10/2009 del 30 de juny sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista.
Queda molt camí per restaurar la memòria i la dignitat dels que van ser enterrats a les cunetes i a les fosses de manera anònima. Però aquesta acció de la Generalitat ajuda. Moltes gràcies.
"Memoria", Diari de la Torre, núm.210, agost de 2015, pàg. 24.

Comentaris