JUNY: ASNURRI

Article per al Regió 7.
Amb aquest article arribem a l’equador d’aquest projecte. La idea era escriure una entrada mensual al blog del Regió 7. En cada ocasió revisito aquests pobles petits inclosos dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu i que pertanyen a la comarca de l’Alt Urgell. El motiu era la publicació d’un llibre, El riu de les dones, que m’havia portat a visitar moltes cases i nuclis d’una part del Pirineu que amaga una cultura i una manera de viure peculiar. I aquí estem, a la sisena entrega.
Aquest mes que hem deixat enrere ha estat vital pel llibre. Les presentacions en diferents pobles m’han permès conèixer molts detalls i posar noms i cognoms a tradicions i pràctiques que tenien lloc al Pirineu. Estic aprenent moltes coses! També ha estat un mes per distribuir el llibre. Arran de l’aparició d’alguna crítica literària, com la que va escriure Josep Santesmases al Punt Avui, i de la difusió a través de les xarxes socials m’arriben ímputs molt positius. El llibre és a Barcelona, la Seu d’Urgell, Andorra, Tremp, la Pobla de Segur, Sort, Esterri d’Àneu, Farrera i Llavorsí. Al web www.elriu.cat podeu trobar tots els detalls.
En aquesta ocasió us volia parlar d’Asnurri. El Lluís de Farrera em presenta la Rosalia de cal Sala. M’hi arribo amb el cotxe. Uns obrers treballen a l’entrada del poble. La Rosalia va néixer el 1930. Asnurri és un petit poble proper a Sant Joan Fumat. Encara s’hi respira aquell ambient rural, on la pedra, la fusta i el verd omplen els cinc sentits. Al bell mig del nucli hi ha casa seva, plena de geranis a la façana, i la quadra, on encara guarda el tractor vell –el primer que hi va haver al seu país- i la màquina de munyir. El terra i les bigues de la casa són de fusta i la cuina conserva l’aspecte antic de quan es feia foc a terra. La cuina de llenya, encara l’engega a l’hivern. “El menjar surt més bo aquí!”, em puntualitza. Al menjador hi ha un armari de fusta encastat i un gran rellotge de paret que ja no recorda quin avantpassat el va comprar. A l’entrada hi ha una formatgera de fusta amb els corresponents forats per on s’escolava el xerigot. Abans amb el seu padrí, a les Bordes de Civís, prop de Santa Magdalena, feien el formatge amb la llet acabada de munyir de les seves pròpies ovelles. Van ser la darrera família del poble en tenir ramat. El padrí era treballador de mena i a ella li agradava d’ajudar-lo. Cap a l’estiu feien els formatges, dos o tres cada dia. I els deixaven assecar. “Posàvem la llet a prendre amb col. Posaves a estovar la col lo dia antes o una estona abans. Llavors picaves, aquell suquet que feve... No se’n necessitava gaire. Tiraves i se’t quallava la llet”. M’explica que amb un grapat petit d’herbacol n’hi havia prou per a vint litres de llet.
La Rosalia va anar a escola a casa del mossèn, junt amb una quinzena de nens i nenes de diferents edats. De casa havien de portar la taula i la cadira. Amb els anys es va construir un estudi.
A Asnurri jugaven a bitlles, que eren del poble i es guardaven en un paller. També s’hi afegien els grans, a jugar.
De jove la Rosalia brodava a les monges de la Seu d’Urgell i cosia en una casa del carrer Major de la mateixa ciutat, amb una senyora que li deien Agustina. Anaven un grup de trenta noies d’entre 18 i 30 anys.
Amb la Rosalia els temes de conversa no s’acaben. Em recorda els músics que venien per les festes: el Joan Martell i el seu germà que tocaven l’acordió allí i als pobles de l’entorn. I parlant de les festes majors, destaca que la casa s’omplia de gent. A dinar podien ser fins a trenta-cinc persones. Els familiars que venien de fora ho feien a peu i es quedaven a dormir “al cap de casa, sota teulat”. Tenien tanta feina a preparar el menjar que cridaven a una dona, que era de la família, quatre o cinc dies abans per tal que els ajudés: “Mos ajudava a matar pollastres, matar conills. Févom un bon dinar. O matàvom un corder –que encara ho fem ara- i ensho menjàvom quasi tot. I pastàvom. Per la festa févom una fornada expressa de coca. Perquè donàvom coca a tothom, allavòrens. Aquí la plaça tothom treívom coca. I a la gent que marxava –que encara es diu ara això: que no portes coca?- li daves una o dos a la gent que venive, que la févom d’ous. Févom una pastada amb ous, llet i farina. Hi posàvom un raiget d’anís. Posàvom bastant sucre i les posàvom al forn. Tenívom un forn a baix. Totes les cases teniven forn.”
Bé, serà qüestió de tornar a Asnurri, tancar els ulls i imaginar-se el poble ple de gent esperant l’hora del ball. De totes maneres, no crec que us avorriu gens ni mica: Asnurri encisa!