MAIG: ARS


Article per al Regió 7.
A l’anterior article us explicava que el 30 de març vaig presentar el llibre El riu de les dones a Farrera del Pallars. Doncs bé, el llibre es manté viu gràcies al ressò a diferents mitjans de comunicació (RàdioSeu, AndorraDirecte, Fòrum.Ad, etc.) i als comentaris que he rebut dels lectors (“m’emociona”, “és un apropament molt humà”, etc.). No cal que us digui que estic molt content de tot plegat. No tinc paraules!  Aquestes setmanes, també com a novetat, el llibre s’ha distribuït per les llibreries del territori. Aviat, més notícies.
Aquesta vegada us volia parlar d’Ars. És un poble petit, amb una trentena d’habitants, de la Vall de Sant Joan, a prop de Sant Joan Fumat. Precisament passat aquest nucli més gran, Sant Joan, trobareu la “caseta de la llet”. Es va construir a la dècada de 1950 per recollir la llet dels pobles de la vall. Allí es guardaven llaunes de llet i paquets per transportar cap a la Seu d’Urgell. També s’hi aixoplugaven persones que volien pujar al camió de la llet i baixar cap a les zones urbanes. Ara està restaurada i s’hi pot estacionar al costat.
Tornem a Ars. Aquest nucli està situat al final de la carretera. Més enllà només hi ha muntanya, a la qual s’hi pot pujar per una pista. Santa Magdalena us espera i el refugi del Ras de les Conques, també. Visito Ars, faig fotografies, em sorprenen els hortets, els animals i els turistes sorollosos que fan espetegar els seus quads a tota velocitat. És poble de la Margarida. Bé, ara ja no hi viu, però aquí va néixer i va fer la seva vida. M’espera a la Seu, que és on viu ara, a prop dels serveis bàsics. Me la presenten el Carles i l’Isidre. Agraït!
Em rep molt amablement a casa seva. La Margarida és una dona decidida. Té moltes coses a explicar. De fet, una vegada, fins i tot, va sortir a la televisió recordant com era la vida rural de la seva joventut. Va néixer el 1926. Té dos fills, sis néts i nou besnéts. N’està molt orgullosa, de la seva descendència. Ella és de ca l’Anton. La Margarida m’explica que jugaven a la pleta, amb cargols, simulant que eren animals. Saltaven a la corda i jugaven a les bitlles. Les nines les feien amb escorça de pi.
També em parla de la festa major de sant Martí. Venia una orquestra de cinc o sis músics. Durava tres dies. La canalla es feien un fart de jugar. A casa feien dues fornades i sortien uns trenta pans. Aquell pa els durava fins a Nadal. També mataven un xai per menjar. Regalaven coques i convidaven a licors.
Parlant la subsistència em crida l’atenció els detalls sobre la venta dels productes que aconseguien. “Jo he baixat d’Ars a peu amb una cistella de rovellons al coll. Hi ha quatre hores de baixar i quatre de pujar! I d’altres vegades, una gallina, quatre conills per vendre. Arribàvom aquí a la Seu, que allavòrens la Seu era molt petita, i anàvom a una casa que li deien cal Bacallaner.”
La duresa de la vida a l’alta muntanya es pot explicar amb exemples com l’aigua. No hi havia aigua corrent, ni clavegueres, és clar. “Anàvom a buscar aigua a la font, amb unes geleres que hi havive en aquells carrers”. Per rentar-se feien servir l’aigüera per a les mans. També feien servir un cossi. Es rentaven el cap de tant en tant i el cos amb draps o una tovallola. No hi havia dutxa. Si convenia, escalfaven l’aigua a la cuina.  Utilitzaven el sabó de rentar la roba.
Bé, el mes que ve farem una nova descoberta, us espero.