ABRIL: SOLANELL

Article per al Regió 7.
El llibre El riu de les dones ja és al carrer. El vam presentar el passat dia 30 de març al Centre d'Art i Natura de Farrera, que és la institució que em va donar la beca de recerca el 2011 i que m'ha acollit i facilitat tot el procés. A partir d'ara vindran altres presentacions per tal de donar a conèixer el treball. És molt possible que ens veiem aquest estiu a Castellbò. Ja us aniré dient. També podeu anar consultant les novetats amb meu bloc (www.elriu.cat).
Aquest mes us volia parlar de Solanell. Es tracta d'un petit poble enrunat, a prop de Castellbò, que està començant a reviure gràcies a un projecte que encapçala l'arquitecte Saül Garreta. L'objectiu és tornar a aixecar les cases i omplir d'activitats els carrers, les places i els camps. Sobre aquest projecte trobareu més informació a www.reviuresolanell.com.
El procés de despoblació dels pobles petits com Solanell va ser directament proporcional als progressos tecnològics que, teòricament, havien de fer més fàcil la vida rural. El 1865 eren 180 habitants. El 1935 es condicionava un bon camí de terra. El 1963 arribava la llum elèctrica. El 1980 es construïa la carretera fins a Castellbò. El telèfon i l’escola, però, no arribaren mai a Solanell. Els infants havien de caminar cada dia dues hores per anar i tornar del col·legi més proper. La política de desenvolupament del govern a les dècades 1950-1960 prioritzà els grans complexos industrials i les zones urbanes. L’èxode rural va ser un fet. La població de Solanell s’envellí fins que el silenci s’apoderà de la vall. 
Aquest poble és famós per una cançó. És el “Gall Negre”. Va ser composada per l’acordionista Agustinet, de Pallerols de Cantó. Explica uns fets que succeïren a Solanell. Una colla de joves xolladors d’ovelles que treballaven a cal Gep van tenir una trifulga amb el mossèn Anton Vidal i Alegret (1874-1942) per la gresca que feien mentre treballaven davant l’església. Un testimoni n’explica una versió diferent: l’amo de la casa va dir als xolladors que, tot i ser dia de festa -era el dia de l’Ascenció-, si anaven a rosari els deixaria treballar. Sembla ser que no entraren a l’església i que es posaren a cantar cançons picants i de burla cap al mossèn, que vivia a la rectoria amb la majordoma, que era una senyora casada. Pel que hem pogut llegir a La Vanguardia (07-VIII-1927) de l’època l’incident va acabar amb la detenció d’un jove de Romadriu:
“Como autor de frases injuriosas dirigidas
al cura párroco del pueblo de Solanell,
don Antonio Vidal, y causar desperfectos
en la puerta del huerto de la rectoría, la
guardia civil de Seo de Urgel detuvo y puso
a disposición del juzgado a un individuo
llamado Antonio Fité, de 23 años de edad,
avecindado en el pueblo de Romadriu.”
Aquesta cançó va estar prohibida durant el franquisme. Es tracta d’una melodia que ja existia, de ritme ternari, que va ser adaptada per l’Agustinet amb una lletra ben explícita:
“El dia de Sant Cogesme
a Solanell vàrem anar.
Un gall negre va sortir a la porta
i ens volia agafar..."
Caldrà anar a Solanell a cantar i veure com reviuen les cases.