A finals del segle XIX tots els pobles de la
rodalia esperaven la primavera per baixar a la fira anual de Torredembarra. No
cal dir que pels comerciants de la vila era una oportunitat d’or per fer
calaix. L’ambient que es deuria respirar devia ser digne d’admirar, barreja de
paisatge rural i de serveis d’un poble gran que exercia una certa capitalitat
de l’entorn. Doncs bé, gràcies a una crònica publicada a El Tarraconense del mes de maig de 1872, vuit mesos abans que es
proclami la primera república, podem fer-nos una idea de tot plegat. En aquesta
època la vila era governada pels republicans federals i l’alcalde era Josep Argilagós i Ibern. La vinya funcionava a ple rendiment i els carlins feien de les seves amb
les armes i els segrestos.
El periodista arriba a la Torre i és
acompanyat per una persona gran de classe acomodada. S’aturen en una parada on
fan jocs d’atzar, per enredar i treure calés als espectadors. Passen per altres
de navalles, de vaixelles i de sabates. Aquestes darreres són a tocar de
l’arbre de la llibertat, que fou plantat, segurament, el 1868, arran de la
revolució de la Gloriosa i el destronament de la reina Isabel II. Els nostres
protagonistes, crítics amb els nous aires que bufaven de modernitat, recullen
el mal estat en què es trobava l’arbre.
Segueixen caminant i topen amb un grup de
xiquets jugant. Mai diríeu quin joc havien triat? Doncs, sí: castells! “...llamándome
la atención unos chiquillos que se subían unos sobre otros remedando los castillos de Valls.” El seu acompanyant
apunta el motiu de la més que segura caiguda immediata: “me dijo el
octogenario: esa canalla por carecer de croses
y puntals se caerá como toda obra de
malos cimientos.”
Recordem que ens trobem en mig de la primera
època d’or dels castells (1851-1889). A la Torre s’havia descarregat el 3 de 9
i el 4 de 9 amb folre el 1853. Els bons castells continuarien i els
historiadors del ram tenen documentades altres actuacions espectaculars com la
del 1879 de la Colla Vella.
A la parada de cavalls el venedor s’esforça a
cantar les excel·lència dels seus animals. La gent recull tot d’una i comença a
desaparèixer. Plou a bots i barrals. Els nostres protagonistes fugen i
aconsegueixen aixopluc al cafè. Allí els joves estan ballant el cancan i els
visitants queden escandalitzats.
Un llibre. Dies enrere vaig tenir el plaer d’escoltar la
presentació del llibre Catalanitat i
llibertat de Jaume Renyer, editat per Arola. L’autor, erudit en molts temes
i amb un bagatge de moltes publicacions a l’esquena, va anar desgranant el seu
discurs a partir del debat que es va formular. En cap moment va voler driblar
la polèmica i va anar al gra. Altra cosa és que ens poséssim d’acord en els
arguments. Tots, però, vam aprendre moltes coses.
I acabo. Diuen que hem de parar orella, que hi ha un
cantautor d’Altafulla que ho està fent molt bé. És el Jesús Cayuela. Diuen que
enguany podrem celebrar, de nou, el patró d’Irlanda a Torredembarra, Saint
Patrick, el 17 de març. Estarem atents als cartells. Diuen que el 23 de març hi
ha un festival a la Traviesa per donar a conèixer les Terres del Gaià, que hi
haurà música, activitats infantils i productes dels diferents municipis. Diuen
que el Ball de Diables de Torredembarra continua amb els actes del seu 25è
aniversari.
Jordi
