“As a kid I had a dream — I wanted to own my own bicycle.
When I got the bike I must have been
the happiest
boy in Liverpool, maybe the world. I
lived for that bike.
Most kids left their bike in the
backyard at night. Not me.
I insisted on taking mine indoors and
the first
night I even kept it in my bed.”
John Lennon (1940-1980)
Abbé
Dinouart (1716-1786) va escriure l’assaig L’art
de callar.[1]
Era un home que estava en contra de la xerrameca que havia provocat, segons
ell, el racionalisme. Era el segle de les llums i tot es podia parlar, cosa que
no passava abans. Tothom s’atrevia. Les seves reflexions també ens fan pensar
250 anys després. L’historiador francès Alain Corbin escriu al seu llibre Història
del silenci[2]
que a l’època contemporània vivim “un afebliment de les imposicions i les
disciplines associades al silenci”. A nosaltres ens ha tocat viure en un món
ple de soroll i de xarxes socials que no paren ni de nit. A més a més, la
població del planeta ha crescut de manera exponencial. Som una gentada! Que no
només cal parlar quan es té alguna cosa a dir. Que, com explica Corbin, hi ha
molts tipus de silencis, però que sempre és necessaris per crear, per encertar
la paraula. No sé què en penseu però una cosa queda clara: anar en bicicleta és
un temps de silenci. És clar que se sent el vent i els sorolls del carrer, però
la xerrameca mai arriba a captar la nostra atenció. El silenci, tornem a
Corbin, està fet de petits sons imperceptibles; el silenci del camp, el silenci
del bosc, el silenci d’una ciutat que dorm. Pedalar és un temps de silenci
triat i, molt sovint, desitjat. Es pot parlar anant en bici però és puntual i
una mica temerari. La paraula pot ofegar el pensament.
El
silenci és el so del món. És el so triat de la vida allunyada de la
quotidianitat i dels aparells electrònics. És el so dels arbres i de les
pedres. És la roda lliscant per camins antics que unien les masies amb el nucli
i és el vent. Com escriu l’antropòleg David Le Breton, el “paisaje no está
conformado únicamente por lo que el hombre ve, sino también por lo que el
hombre oye”.[3]
I quan aconseguim aquesta pau, els silenci també ens parla. El silenci dels
camins, per exemple ens fa pensar en totes les persones que hi han passat, en
la teranyina de rutes que permetien anar a tot arreu. L’escriptor i periodista
noruec Tornjørn Ekelund ens recorda que “la història dels camins és la història
de tots nosaltres”, que els nostres avantpassats van dibuixar les rutes més
senzilles per anar a treballar i a subsistir.[4]
Silenci,
les rodes giren.
[1]
Abbé DINOUART (2016): L’art de callar.
Barcelona: Edicions de l’Ela Geminada.
[2]
Alain CORBIN (2019): Història del
silenci. Del Renaixement als nostres dies. Barcelona: Fragmenta Editorial.
[3]
David Le BRETON (2015): Elogio del
caminar. Madrid: Siruela, pàg. 75.
[4]
Tornjørn EKELUND (2020): Elogi dels camins. Sant Cugat del Vallès:
Símbol Editors.
Comentaris