“A
Vespella, en lloc de la pau,
fan besa
crepella ensucrada...
Jo hi
daria una queixalada!”
Dita
popular recollida per Magda Martí
i
publicada a l’Arxiu de Tradicions
Populars,
núm. 2,
1928, pàg. 67.
Sant Sebastià se celebra a Vespella de
Gaià. És un patró votat però en desconeixem l’origen. Sabem, això sí, que Sant
Sebastià es venera a arreu per lluitar contra la pesta. A finals del segle XVI
la devoció a aquest sant ja era un fet a Vespella. I al segle XVIII hi ha
documentada una confraria formada per nois fadrins que acompanyaven la imatge a
la processó i s’encarregaven de l’organització dels actes de la diada.[1]
Aquests són els goigs a Sant Sebastià de Vespella de Gaià compartits pel Josep Bargalló al seu perfil de twitter el gener de 2022. Van ser impresos el 1975:
A Roda de Berà se celebrava un vot de
poble a Sant Sebastià contra la pesta que es va perdre. Aquest municipi té
documentats altres vots de poble que es van deixar de celebrar després de la
Guerra Civil, com el de Sant Isidor, que se celebrava el 4 d’abril, contra la
boira, o el de Sant Abdó i Senén, el 30 de juliol.[2]
He llegit al web https://ferrantarragona.weebly.com/sant-sebastiagrave.html que a Ferran també s’havia celebrat Sant Sebastià.
Gràcies al Pau Plana sabem que també se celebrava com
una festa major a la Riera. Plana ha trobat retalls de diari que parlen
d’actes organitzats el 1877 i el 1880. Ell mateix aporta diverses dades del
segle XVIII sobre la seva devoció en aquest municipi.
A Altafulla, Sant Sebastià és copatró “por haver
librado de la Peste este Pueblo”. El 1822 es va fer missa, sermó i repartiment
del pa beneït. Ho explica l’historiador Salvador-J. Rovira al llibre Altafulla
(1813-1833) publicat pel Centre d’Estudis d’Altafulla el 1989.
Curiosament, coneixem com va començar la
seva devoció a Clarà, a l’actual municipi de Torredembarra. És un vot de poble
de mitjans del segle XIX. El juliol de 1854, el còlera arribà a Barcelona i
s’escampà per Catalunya. Moriren milers de persones. Altafulla, segons el
rector Josep Vilaró, se salvà gràcies a l’acció de Sant Antoni. Torredembarra
patí de valent. Aquesta epidèmia hi arribà el 9 d’agost. Però a Clarà no va
morir ningú. Aquest fet extraordinari va ser atribuït a Sant Sebastià. Des de
llavors els veïns d’aquest nucli li dediquen la seva festa major.
El rector de la parròquia de Sant Pere
d’aquella època, el mossèn Antoni Gibert, va escriure una crònica molt
interessant dels fets el mateix 1854 que s’ha conservat a l’Arxiu Històric de
l’Arxidiocesà de Tarragona. L’endemà de la detecció del primer cas a
Torredembarra, la junta de sanitat local va ordenar que els difunts fossin
traslladats al cementiri sense passar per l’església i que no sonessin les
campanes: “ayi dia deu de Agost se va declarà la colera morbo en esta Vila.
Disposició de Sanitat: que no pasian per la Yglesia y que nos toquin campanes”.
A més a més, la junta va engegar una subscripció per tal de fer arribar
aliments a les cases i va organitzar una desena d’homes per assistir als
malalts. El govern decretà el confinament de la població i, ràpidament, el menjar
va començar a escassejar a Torredembarra. Alguns “jornalers” que van sortir del
municipi a treballar al camp van arribar a ser apedregats.
Els veïns de Clarà votaren a Sant
Sebastià “per lo seu Advocat” i a més a més compliren al peu de la lletra totes
les pràctiques que el rector els manà, “confesás y combregá”. Sembla ser que a
la Torre va costar més que li fessin cas i que hi hagué molts morts fins a
mitjans de setembre. El rector va obeir als veïns de la Torre i va treure en
processó el quadre de Santa Rosalia. Però, segons ell, “Si en lloch de aquest
acte religiós, ó si junt ab ell, hagués fet lo Poble lo quels vaig predicá dies
antes, sobre lo unich medi que hi habia d aplacar la justa indignació de Deu
que era frecuentá los sagraments confesantse y combregan y demanant misericordia,
no dupto que Deu los hauria escoltat”.[3] Jordi
Guasch ha xifrat en 189 els difunts per aquest brot de còlera a Torredembarra.[4] Aquest
pic de morts va resultar ser el segon més alt de tot el segle XIX en aquesta
vila. El primer va ser el de 1809, amb la Guerra del Francès.[5]
A la premsa de finals d’agost de 1854,
llegeixo les penúries que van patir, sobretot per culpa del confinament: “la
cuasi falta de víveres para toda la villa (hoy cien pobres se han quedado sin
comer pan), un solo médico para visitar los enfermos (...)”. Els veïns de
Torredembarra no podien pujar a cap de les dues diligències que unien cada dia
el Vendrell i Tarragona, tampoc podien anar als molins fariners propers a
moldre el seu gra per a fer pa i els jornalers no podien ser llogats pels
terratinents de la Pobla de Montornès. Una carta datada del 19 de setembre ens
informa que per fi “se halla levantado el cordón sanitario” i que l’epidèmia ja
no afectava a Torredembarra. A més a més, el cronista indicava una dada molt trista:
per cada home que havia mort, havien defallit 8 dones. I és que les dones eren
les encarregades de cuidar els malalts i les que patien, és clar, més
probabilitat de contraure les infeccions.[6]
Per cert, Sant Sebastià també s’havia
venerat a altres parròquies del Baix Gaià on hi havia confraries que duien el
seu nom, com la Pobla de Montornès (1738, 1922), la
Riera de Gaià (1855)[7] i el
Catllar (1646, 1770). Torredembarra també tenia una confraria (1627, 1770)
dedicada a aquest sant.
[1] Joan
Carles BLANCH (2013): El llibre de
Vespella. Història, patrimoni, cultura i entorn. Valls: Cossetània
Edicions.
[2] Josep M.
MARTORELL (coord) (2006): Roda de Berà.
Valls: Cossetània Edicions, pàg. 164 i 173.
[3] Programa
d’actes de les festes de Clarà, 2009.
[4] https://www.facebook.com/elmonictorredembarra/photos/a.834096596717673/2434596513334332/?type=3&comment_id=2434654643328519,
consultat el 13-VII-2020.
[5] Andrea
JIMÉNEZ (2014): Estudio de la mortalidad
en Torredembarra en los siglos XVIII y XIX. Tesis doctoral. URV.
[6] Diario de Barcelona, 24-VIII-1854,
26-VIII-1854 i 24-IX-1854.
[7] A
l’interessant perfil de twitter “Quan el poble és memòria” (https://twitter.com/elpoblesmemoria,
consultat el 21-I-2021) llegim que la Riera tenia una confraria dedicada a Sant
Sebastià, que el 1855 celebraven la diada amb completes, processó i missa. A
més a més, “acostuma a fer festa tot lo poble”. Aquest interessant apunt el van
rescatar gràcies a la lectura del “Llibre de comtes de la Yglesia de la Riera,
comenzat en lo any del 1855”, conservat a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de
Tarragona.
(La foto de dalt és un racó de Clarà, el 20 de desembre de 2020)
Retall ampliat del llibre VOTS DE POBLE. TRADICIONS, ERMITES, CREENCES I FESTES POPULARS AL BAIX GAIÀ.
Comentaris