JUSTO CABALLERO (1896-1983)

JUSTO CABALLERO (1896-1983)
Metge, maçó i dirigent republicà
Introducció
Fil conductor per conèixer el passat més recent d’una generació que va viure la república i l’exili. Personatge actiu, interessat per molts temes, científic amb ganes d’investigar i divulgar, polític republicà i maçó que aconsegueix progressar dins de la jerarquia d’aquesta organització. Exiliat a Mèxic, solidari amb els refugiats a França i amb els empresonats a als camps i a les presons franquistes.
A finals de la dècada de 1990 i a principis del segle XXI, jo estava desenvolupant una sèrie de recerques al voltant dels moviments socials vinculats a Torredembarra i els municipis de la rodalia del Baix Gaià.[1] Entre papers antics, fotografies, entrevistes a gent gran, llibres d’actes i retalls de diari em vaig topar amb una mena de premi de recerca de caire local convocat el 1926 per la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona i patrocinat pel doctor Rosalí Rovira Oliver. El guanyador va ser un personatge desconegut per a mi en aquell moment. Era Justo Caballero. Va desenvolupar una topografia mèdica, un treball, molt habitual en aquella època, de caire científic i etnogràfic on s’avaluava la geografia sanitària del municipi en qüestió.  El premi es va donar a conèixer l’any següent[2] i l’Acadèmia el va posar a disposició de l’Ajuntament. Els regidors van sotmetre a debat la possibilitat de publicar el treball però per manca de pressupost es va desestimar.[3] Vaig guardar els papers d’aquesta recerca i va passar el temps. El 2012, l’Albert Pujol va publicar un excel·lent treball sobre la topografia esmentada havent-la descobert per altres camins.[4]
Ara intentarem endinsar-nos en la figura de Justo Caballero per conèixer qui era aquest personatge, quines altres recerques va fer, quin paper va tenir dins del republicanisme i l’exili i què hi feia dins el món de la maçoneria. Com veurem a continuació, la vida de Caballero ens aproparà a una història propera en el temps i apassionant que ens ajudarà per conèixer una mica més els canvis científics vinculats a la medicina de la primera meitat del segle XX, l’evolució del republicanisme radical proper a Lerroux i el món dels maçons tan desconegut per a la majoria de la gent i tant ple de misteri per als que som profans en el tema. Som-hi
Les primeres passes
El Justo Caballero va néixer el 1896. La mare, Almudena Fernández García (1867-?), era de León i el pare, Juan Caballero Rodríguez (1861-1956), era d’un poble de Salamanca, Aldeadávila de la Ribera. Els dos eren mestres cosa que va influir de manera evident en el seu fill Justo que va aprofitar els estudis i va fer carrera. Del pare va heretar la passió per la lletra impresa, la pedagogia, la vida associativa i també la militància política. El pare va publicar alguns llibres de caire pedagògic com El espíritu de la enseñanza (1909) o La moral y el éxito de las profesionales. Reflexiones ético-pedagógicas de un maestro jubilado (1927). Un d’aquests és força eloqüent del seu pensament polític. El separatista (como se ha formado un alma en el Catalanismo) es va publicar el 1919. L’autor reflexionava, a través dels diferents personatges de la novel·la-assaig, sobre la manca del domini de l’idioma “nacional” per part de bona part dels mestres. Aquesta situació els obligava a emprar la llengua “regional” cosa que ajudava a construir un projecte nacional diferent al que promovia l’Estat. El pare militaria en el republicanisme federal. (ANGUERA, 2004) El fill es mouria entre el republicanisme radical i la centrista Unión Republicana, creada el 1934 i que aglutinaria diferents corrents republicanes situades al marge de l’hegemònica ERC. El pare també va vincular-se a entitats de caire pedagògic com la Institución Libre de Enseñanza, liderada per Francisco Ginés de los Ríos, que va promoure l’educació activa al marge del poder eclesiàstic. Com veurem més avall, el fill, Justo Caballero, també desenvoluparia una tasca vinculada amb la pedagogia força interessant.
Els pares de Justo Caballero s’exiliarien a Mèxic després de la Guerra. I el seu fill Justo, també.
Metge
Justo Caballero va estudiar medicina i va exercir des de ben jove. Es llicencià el 1918 i es doctorà el 1920. A partir de llavors, Caballero va dur a terme una interessant tasca científica i de divulgació que el va portar a publicar diversos treballs, articles, llibres[5] i a pronunciar desenes de conferències[6]. Precisament, arran d’aquesta tasca, va ser nomenat acadèmic de número de l’Acadèmia de Ciències de Còrdoba,[7] fill predilecte de Còrdoba i membre de diverses entitats científiques de primer nivell. També va guanyar premis com el concedit per l’Acadèmia Médico-Quirúrgica Española l’any 1923[8] o l’accèssit al Roel de l’Institut Mèdic Valencià.[9]
Caballero va ser facultatiu tècnic i director del Laboratori Municipal d’Anàlisis Clínics de l’Institut Municipal de Beneficència de Barcelona i cap de sala de l’Hospital Clínic de Barcelona (LUGO, 2012). També va donar classes d’educació física als Instituts Balmes i Ginés de los Ríos. A partir d’aquesta experiència va publicar a quatre mans un manual sobre la matèria.[10] Va ser membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, de l’Acadèmia Hispano-Americana de Cadis i de l’Acadèmia Medico Qurúrgica de Madrid. (SÁNCHEZ, 2009).
A mitjans de la dècada de 1920, localitzem a Caballero col·laborant molt activament amb l’Institut Ravetllat-Pla en la recerca científica al voltant de la tuberculosi. El 1924, Caballero participà a la comissió organitzadora del banquet-homenatge a l’investigador Ramon Pla i Armengol (1880-1956), especialista en la tuberculosi. Amb Ramon Pla, Justo Caballero va publicar diversos treballs científics i va presentar comunicacions a diferents congressos. Una de les comunicacions, per exemple, va ser presentada al Congreso Nacional de Medicina celebrat a Sevilla el 1924. També, Caballero serà el primer director d’una important revista científica publicada a Barcelona, La Clínica. Revista Mensual Hispano-Americana de Ciencias Médicas. Aquesta revista, que es va publicar entre el 1924 i el 1936 –Caballero va plegar el 1925-, va servir de plataforma per compartir coneixement científic entre Llatinoamèrica i Europa. Va estar impulsada per l’Institut Ravellat-Pla. Caballero, a part de dirigir l’esmentada revista, hi va publicar tretze articles. (LUGO, 2012)
El 1936, abans d’esclatar la guerra, Caballero presidia el “Comité Industrial Algodonero”. El govern de la República el va nomenar en aquell moment president de la Comissió permanent d’indústries tèxtils per tal d’assessorar al Ministerio de Industria.[11]
A Mèxic, a l’exili, va treballar en diversos laboratoris farmacèutics i va seguir publicant llibres del ram.
Institució Cultural Pedagògium
Justo Caballero seria membre impulsor de la Institució Cultural Pedagògium junt amb altres intel·lectuals, professors universitaris, professors de secundària, mestres i activistes socials. Entre els impulsors trobem alguns membres de la Lògia Plus Ultra, a la qual pertanyia Justo Caballero. Segons va deixar escrit Caballero al seu llibre Cierzo, la idea va ser seva. Volia una entitat “desligada de todo lo que pudiera representar lucro, tendencia partidista o servilismo confesional, y que se dedicara a difundir la ciencia, a ensenyar las letras, a rendir culto al arte.”
La presentació pública de la proposta es va fer a través d’un manifest on desenvolupaven els seus principis amb fonaments com el següent: “Queremos que nuestros educandos actúen y se desenvuelvan libremente, pero con arregle a las máximas de la civilización y a las leyes de la naturaleza humana, y por lo tanto, sin prejuicios, tendencias ni imposiciones que, infringiendo aquellas normas, fuerzan malogran el pleno y normal desarrollo de su cuerpo y de su espíritu.”
La seva primera junta va ser presidida per Jose Mur Ainsa, degà de la Facultat de Ciències. L’acompanyaren Manuel Morales Pareja, exalcalde de Barcelona, Jose de la Puente Larios, farmacèutic catedràtic de l’Institut Nacional de segona ensenyança, Ángel Pestaña, dirigent de la CNT, Ramon Pla Armengol, doctor en medicina, Justo Caballero, Antonio Vila, professor de la facultat de medicina, i Joan Civit Bellfort, doctor en medicina.[12]
Caballero faria conferències en representació d’aquesta entitat com la celebrada a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona el 8 de juliol de 1930 per tal de donar a conèixer la proposta.[13] Aquesta entitat va promoure la pedagogia activa a les aules de parvulari, amb els mètodes de Montessori i Decroly, i activitats musicals i conferències de divulgació científica per a les famílies. (CRUZ, 1988) Aquesta iniciativa va donar continuïtat a una tradició molt potent de la pedagogia activa catalana que havia impulsat escoles, formació de mestres, publicacions i intercanvi d’experiències entre el professorat. L’èxit d’aquesta nova proposta va ser relatiu ja que va tenir una resposta feble per part dels sectors progressistes de la ciutat. A més a més, el Pedegògium va ser objecte d’atacs per part de la premsa conservadora.[14] La seva activitat es va iniciar de manera efectiva el 1930 i es va cloure el curs 1935-1936. El franquisme posaria fi a totes les experiències pedagògiques basades en la coeducació. L’edifici on estava ubicada l’escola, situada a Sant Gervasi, en un antic edifici d’estil modernista es va recuperar i ara és l’Escola Poeta Foix.
Maçó
La maçoneria va estar molt perseguida a l’Estat espanyol per les seves idees progressistes, sobretot per la dictadura franquista. Les represàlies van fer que la francmaçoneria es desenvolupés en clandestinitat durant moltes etapes. La seva desconeixença i la seva activitat poc pública fa que encara ara estigui envoltada de misteri.
Mirarem a continuació de donar una mica de llum sobre aquest moviment agafant com a fil conductor el personatge de Justo Caballero.
Caballero va exercir una tasca molt important dins el moviment maçó de l’Estat espanyol. Membre d’una lògia barcelonina anomenada Plus Ultra, va anar escalant dins la jerarquia dels maçons fins que va arribar a fer de Grande Maestre Regional del Nord-este, almenys des del 1933 (MARTÍN, 2007). Posteriorment, ja a l’exili, esdevindria el màxim dirigent dels maçons espanyols.
La seva doble militància política i maçònica va provocar tensions força importants. Cal tenir en compte que els maçons tenien per principi no discutir de temes polítics. Arribats, però, a les tensions polítiques de les setmanes prèvies a l’alçament militar de 1936 va ser molt difícil mantenir la neutralitat i no mullar-se a favor de la República. Justo Caballero va dimitir, el maig de 1936, com a representant de la Regional Nord-est i com a conseller de l’alt organisme federal per les desavinences amb la direcció estatal. (AYALA, 1989)
Durant la Guerra Civil, el moviment maçó va dur a terme grans esforços per donar suport a la legalitat republicana. De nou, trobem a Caballero al capdavant dels fets. Un d’ells, marcat per l’objectiu solidari, és la creació, sota l’impuls de la maçoneria, del Comitè Central de Coordinació (COCENCOO). Aquest organisme, també conegut amb el nom de “Solidaridad pro-España Antifascista”, es va crear l’octubre de 1936 per tal d’impulsar la recollida de suports i de socors als refugiats, infants i víctimes del feixisme en general. Caballero hi era. Enviaren cartes a lògies de tot el món demanant ajuda econòmica, roba, queviures, productes farmacèutics, etc.[15]
A l’exili, exerciria una tasca organitzativa important, amb viatges, assistència a convencions, correspondència amb diverses personalitats, etc. Des del 1944 va formar part del Suprem Consell, exercint de Gran Canciller Sercretari. Amb la renovació de càrrecs, passaria a ser Teniente Gran Comendador. A partir del 1947 i fins el 1955 ostentaria el càrrec de Soberano Gran Comendador del Suprem Consell Espanyol del Grau 33 del Ritus Escocès Antic i Acceptat.
Però refer la vida organitzativa dels maçons a l’exili no va ser fàcil. La dispersió per tot el món dels seus membres i l’existència de diferents tradicions va dificultar enormement la unitat. El 1943, la maçoneria espanyola va començar a donar les primeres passes per al reconeixement internacional de la Gran Lògia Espanyola (GOE) i del seu Soberano Supremo Consejo. El 1945, és reconegut el Gran Oriente Español en el Exilio, sent Gran Maestre Lucio Martínez Gil. La GOE serà reconeguda a Mèxic. D’aquesta manera, els maçons espanyols van tenir la possibilitat de ser escoltats en els organismes maçònics internacionals. Aquest reconeixement “mexicà” va provocar moltes tensions. Una colla de maçons crearia el Gran Oriente Federal de España adherit al Ritus Primitiu, allunyant-se de la maçoneria de tradició més anglosaxona. Aquesta situació va fer moure a Justo Caballero i altres maçons a escriure a “Todos los Hermanos Masones del Grande Oriente Español esparcidos por la superficie de la Tierra” per tal que votessin a una candidatura a Gran Maestre.[16]
D’aquesta manera, el 24 de març de 1948, Justo Caballero va ser un dels tres representants del Suprem Consell del Grau 33è per Espanya que va subscriure un pacte d’amistat i reconeixement mutu amb la Gran Lògia Espanyola. Els anys 1948 i 1949, Justo Caballero, sent Soberano Gran Comendador va assistir a la convenció anual de Suprems Consells dels Estats Units celebrades a Boston.
El novembre de 1950, es va fer la II Reunió de Grandes Comendadores de América a Mèxic. Caballero hi va assistir representant al Suprem Consell d’Espanya.
Encara, el 1952 i el 1953, Caballero va assistir a les reunions de Grans Comendadors d’Europa celebrades a l’Haya com a representant del Suprem Consell del Grau 33è. Llavors encara era Soberano Gran Comendador. Caballero és considerat el Soberano Comendador amb més prestigi de tota l’època del Suprem a l’exili.
Caballero va ser reconegut com a membre d’honor del Suprem Consell de França, membre d’honor de la Gran Lògia Espanyola i Gran Maestre de Honor del GOE.[17] Va morir el 28 d’agost de 1983. (SÁNCHEZ, 2009)
Defensor dels drets humans
Caballero va ser president de la Lliga pels Drets de l’Home a Catalunya. Tenim notícia de la seva assistència a l’assemblea nacional celebrada a Madrid l’abril de 1933. En aquell moment, Caballero exercia una de les quatre presidències de l’entitat a nivell estatal. La resta dels membres de la junta directiva eren, sobretot, destacades personalitats del món polític com ara la advocada, escriptora i diputada Clara Campoamor, l’escriptor i periodista Miquel Tato i Amat, l’antic ambaixador de l’estat espanyol a l’Uruguai Carlos Malagarriga o el diputat valencià Josep Manteca Roger.[18] Dos anys després, la Lliga va celebrar el seu segon congrés estatal on es va parlar de l’abolició de la pena de mort, la llibertat de premsa i l’acció internacional contra la guerra, entre d’altres temes. Caballero va passar a exercir de vocal suplent representant a Catalunya.[19]
La Lliga pels Drets de l’Home va resultar ser una entitat pionera en el seu àmbit. Aquest grup de pressió va exercir una tasca molt important en la defensa dels presos i en contra de la pena de mort. Curiosament, molts dels seus membres eren actius de lògies maçòniques, com el cas de Caballero, que ho era de la Plus Ultra de Barcelona. Gràcies a aquest vincle, la Lliga es va poder estendre per quasi totes les províncies de l’Estat i exercir influència en els espais de poder. (MARTÍN, 1998)
Dirigent republicà
Justo Caballero va ser un actiu militant republicà.
El 1932, el localitzem fent de president de la secció política del Centre d’Aliança Republicana ubicat a la Rambla de Canaletes de Barcelona. El 5 de juny d’aquell any, per exemple, exercia de presentador de la conferència del diputat a Corts Basilio Álvarez Rodríguez, del Partit Republicà Radical (PRR) d’Alejandro Lerroux.[20]
L’any 1935, el trobem dirigint la novella Unió Republicana (UR) a la capital de Catalunya. Aquest partit polític aglutinaria diversos sectors republicans provinents de les antigues files del Partit Republicà Radical de Marcel·lí Domingo i del Partit Radical de Lerroux desencantats amb aquest dirigent pel seu apropament a l’extrema dreta espanyola. Aquesta militància portarà a Caballero a viure com a protagonista els esdeveniments de la Guerra Civil i l’organització de l’oposició republicana a l’exili mexicà.
La UR es va crear el setembre de 1934 a partir de la fusió del Partit Republicà Demòcrata, que era una escissió del Partit Radical de Lerroux, l’Esquerra Radical-Socialista i un sector del Partit Radical Socialista. La Unió Republicana va ser un partit republicà amb una ideologia centrista. Els mesos previs a la guerra localitzem a la Unió Republicana participant de la candidatura unitària d’esquerres del Front Popular.
Com a president de la secció catalana de la UR, desenvoluparà una àmplia tasca propagandística amb actes com el celebrat a Blanes el 22 d’abril de 1935 juntament amb el diputat Álvaro Pascual-Leone (Vinaròs, 1896-Mèxic, 1955).[21]
A finals de 1935, la junta del consell català de la UR es renova i seguirà sota la presidència de Caballero i acompanyat de personatges com l’exdiputat a Corts i diputat al Parlament de Catalunya Jaume Simó Bofarull o l’advocat Manuel Mallén Garzón.[22]
A l’abril de 1936, Caballero participa a la celebració del cinquè aniversari de la proclamació de la II República en un acte celebrat en una nova seu social de la UR a la ciutat de Barcelona. Caballero hi participa representant al comitè estatal del partit. El resum de la seva intervenció que va publicar la premsa ens permet conèixer el pensament polític de Caballero en relació a l’organització de les autonomies a Espanya. Caballero va defensar el sistema republicà i l’Estatut de Catalunya però va criticar les postures catalanistes que no anessin a favor de la “defensa y engrandecimiento de España”.[23]
Durant la guerra, els dirigents de la UR van participar en els governs de la zona republicana i van desenvolupar una tasca important per tal d’internacionalitzar el conflicte. Caballero, representant a la UR, seria un dels oradors a l’acte realitzat al Velòdrom d’Hivern de París organitzat pel Partit Comunista Francès el 3 de desembre de 1937. En aquell acte també intervingué la vicepresidenta de les corts espanyoles Dolores Ibarruri “La Pasionaria”.[24] El dia abans havien participat en una roda de premsa a l’ambaixada espanyola a París per explicar la confiança en la victòria republicana de la guerra i negar les veus que parlaven d’un possible armistici entre les parts beligerants.[25]
El gener de 1938, Caballero era president la Unió Republicana a Catalunya. En aquell moment, el president del mateix partit a tot l’Estat era el sevillà Diego Martínez Barrio, que havia estat ministre en diferents executius republicans i que seria president de la República a l’exili (1945-1962).[26] Aquell mes, la UR de Catalunya va celebrar la seva assemblea. En aquesta trobada, la UR va acordar fer públic el seu suport al govern de la Generalitat i al govern de la República. La UR també va expressar la seva esperança en una prompta victòria republicana de la guerra.[27]
El mes de gener de 1939, Caballero seguia presidint la secció catalana de la UR, juntament amb el també maçó Benito Carreté Font, que feia de secretari. La desbandada, però, era total i el partit desconvocava l’assembla que hi havia prevista per aquells dies.[28]
L’exili
A l’exili, Caballero exerciria una intensa tasca política com a representant de la UR a Mèxic, partit que tindria una gran rellevància en els òrgans de govern de les institucions republicanes. Cal recordar l’acollida del govern mexicà republicans de l’Estat espanyol i la formació, en aquell Estat, del primer govern republicà espanyol a l’exili després de la Guerra Civil. Aquesta rellevància perdria certa força a partir del trasllat d’aquest govern a l’exili a terres franceses el 1946.
El 25 de novembre de 1943, Caballero seria un dels participants a l’assemblea de constitució de la Junta Española de Liberación que va tenir lloc a Mèxic. Aquesta coordinadora va aglutinar partits i sindicats republicans al marge dels partits comunistes que, en aquelles dates, lideraven una altra plataforma anomenada Unión Nacional Española. La Junta va tenir una vida efímera i va desaparèixer definitivament l’agost de 1945.[29] La seva tasca ha estat considerada com un antecedent unitari que va permetre la posterior formació del primer govern republicà a l’exili. (MEJÍA, 2005)
Seria diputat al Congrés espanyol a l’exili i president de la UR (1945). L’octubre de 1946, Caballero intervindria en representació de la UR a la Convenció de Solidaritat amb el pobles espanyol i el Govern de la República organitzada per la FOARE a la ciutat de Mèxic.[30]
Caballero va ser membre de la junta directiva de la comissió espanyola de la Federación de Organismos de Ayuda a los Refugiados Españoles (FOARE). Aquesta entitat va desenvolupar una gran activitat a Mèxic. El mes de gener, per exemple, feien pública una nota demanant respecte per les institucions republicanes a l’exili davant la possibilitat d’una possible caiguda del règim franquista.[31] El febrer de 1947, publicaven una carta demanant unitat als republicans davant la crisi del govern de la República a l’exili.[32]
Una de les tasques dels partits, entitats i personalitats refugiades va ser la de pressionar els governs democràtics per tal que pressionessin i trenquessin les relacions amb l’Espanya franquista. Així, per exemple, l’estiu de 1945, Justo Caballero i una bona colla d’exiliats signaven una carta adreçada al partit laborista d’Anglaterra després de la seva victòria electoral.[33] El gener de 1946 Caballero s’adheria al missatge impulsat per la FOARE enviat a la Conferència Tripartida (Anglaterra, Estats Units i França) que s’havia de celebrar llavors per tal que trenquessin relacions amb l’Espanya franquista.[34]
Els refugiats republicans a Mèxic van millorar les seves condicions de vida força ràpid. En canvi, els que es van quedar a França van patir molt més amb els camps de refugiats, la invasió nazi i el govern col·laboracionista de Petain. És per això que les organitzacions republicanes a Mèxic van organitzar diverses campanyes d’enviaments d’ajuda alimentària. Justo Caballero va ser una de les personalitats que van encapçalar una campanya coordinada per la FOARE l’estiu de 1945.[35] De la mateixa manera, el juliol de 1944, en motiu del vuitè aniversari de l’inici del cop d’estat perpetrat per una part de l’exèrcit, una colla d’exiliats republicans a Mèxic publicaven un escrit a la premsa donant suport a tots els que patien presó, internament a camps de refugiats, als que lluitaven a les fàbriques, al camp o a les guerrilles.[36] El mes de juny de 1945, Caballero participava com a patrocinador, junt amb desenes de personalitats exiliades a Mèxic, d’una campanya de la FOARE per recollir menjar i roba pels refugiats que es trobaven a França.[37]
Imatge del públic assistent a la Convención. España Popular, 25-X-1946.
Caballero va ser una de les desenes de personalitats que es va adherir a la Convenció de la FOARE que es va celebrar a Mèxic el 1946.[38] També va ser un dels ponents. A la seva intervenció, feta en representació de la Unión Republicana de Catalunya, va recordar que la no intervenció internacional dels estats democràtics a la Guerra Civil va ser un crim contra la República espanyola. Caballero va cloure la seva conferència dient que si no se solucionava el problema de la dictadura franquista per vies pacífiques caldria fer-ho d’altres maneres. Caballero va participar a la Comissió de Resolucions que va recollir i publicar les conclusions de la Convenció. Entre aquestes conclusions destaquen el suport al govern de la República, l’adhesió al moviment de resistència existent llavors a l’interior d’Espanya, impuls d’un boicot comercial a l’Espanya franquista, ajuda als refugiats republicans de França i enviament d’un missatge a l’ONU per tal de demanar una ruptura mundial amb el règim franquista.[39]
Caballero va ser una del les 15 persones que van formar part de la comissió de la FOARE que va escriure a l’ONU el 1947 per denunciar la caiguda i la repressió contra els maquis José Isasa, José Antonio Llerandi i Eduardo Sánchez Biedma per part del règim franquista.[40]
Una de les activitats que va encapçalar Caballero a l’exili mexicà va ser l’intent de coordinar els partits polítics republicans a través de “un Bloque o Movimiento Republicano de izquierda que coordine y encauce la acción política de los aludidos partidos”. Aquesta iniciativa la va desenvolupar des del Centro de Estudios Políticos que ell mateix presidia.[41] Aquesta entitat i altres de semblants serien la plataforma amb la que desenvoluparien la seva activitats els partits polítics republicans espanyols exiliats a Mèxic. El govern mexicà va prohibir als refugiats espanyols exercir activitats polítiques.
El 1948, Caballero seria una de les personalitats que encapçalaria la carta de 1200 exiliats a Mèxic demanant a la ONU que intervingués per tal d’aturar el consell de guerra que havia de tenir lloc a l’Espanya franquista contra 80 militants del PSUC caiguts l’any anterior que acabaria amb la comdemna a mort de Numen Mestre, Àngel Carrero, Joaquim Puig i Pidemunt i Pere Valverde.[42]
Una de les darreres activitats públiques de Justo Caballero a l’exili mexicà que hem localitzat és una conferència organitzada per l’Ateneo Libertad al restaurant del Centro Asturiano.[43]
Fonts consultades
ANGUERA, Pere (2004): “Notes sobre els usos del català al segle XIX” dins SUNYER, Magí, PUJADAS, Roser i POY, Pere (eds.): Literatura i identitats. Valls: Cossetània Edicions.
AYALA, Jose Antonio (1989): “Política y masonería en la II República. Ángel Rizo Bayona, Gran Maestre del G.O.E.”, dins FERRER, José Antonio: Masonería, política y sociedad. Córdoba: Centro de Estudios Históricos de la Masonería Española, pàg. 107-122.
CABALLERO, Justo (1944): Cierzo. El fin de la monarquía española. Mèxic: Autoeditat.
CRUZ, Jose Ignacio (1988): “La masonería y educación en la II República”, Investigaciones históricas, núm. 8, pàg. 289-306.
GIRAL, Francisco (1994): Ciencia española en el exilio (1939-1989), Barcelona: Anthropos.
LUGO, Sara (2012): “Ciencia, industria e ideología desde la Cataluña del siglo XX. La heterodoxia incluyente del Instituto Ravetllat-Pla (1919-1936)”, Tesi doctoral publicada a tdx.cat/handle/10803/79126.
MARTÍN, Luís P. (2007): Los arquitectos de la república: los masones y la política. Madrid: Marcial Pons Ediciones de Historia.
MARTÍN, Luís P. (1998): “Un instrumento de la democracia: La Liga Española de los Derechos del Hombre (1913-1936)”, Derechos y libertades: Revista del Instituto Bartolomé de las Casas, núm. 6, pàg. 377-396.
MEJÍA, José Francisco (2005): “La instauración del gobierno republicano español en el exilio visto por los órganos informativos del PAN y del PRI de México”, dins CASAS, José Luís i DURÁN, Francisco: III Congreso sobre el republicanismo. Los exilios en España (siglos XIX y XX). Volum 2. Priego de Córdoba: Patronato Niceto Alcalá-Zamora y Torres, pàg. 191-214.
PUJOL, Albert (2012): “Topografia Mèdica de Torredembarra”, Recull de Treballs, núm. 13, pàg. 73-84.
SÁNCHEZ, Galo (2009): Los Altos Grados de la masonería. Tres Cantos: Edicions Akal.



[1] Fruit d’aquelles recerques vaig publicar les monografies Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra (2005) i La Torredembarra republicana i federal (2008).
[2] La Veu de Tarragona, núm. 709, 22-I-1927.
[3] Llibre d’actes, 11-IX-1924, AMTO.
[4] Albert PUJOL (2012): “Topografia Mèdica de Torredembarra. Un llibre inèdit de 1926”, Recull de Treballs, núm. 13, pàg. 73-84.
[5] Las Pneumoconiosis (Barcelona: Ed. Tipografia catalana, 1924), Enfermedades del intestino y del peritoneo (Mèxic, 1945), Diagnóstico y tratamiento de la úlcera gastroduodenal. Etc.
[6] Com la que va fer sobre tractaments de la sífilis a Còrdoba l’octubre de 1922. El Defensor de Córdoba, 9-X-1922.
[7] Diario de Córdoba de Comercio, Industria, Administración, Notícias y Avisos, 2-II-1928.
[8] La Correspondencia de España, 9-XI-1923.
[9] Aquest premi el va guanyar amb un treball presentat conjuntament amb Antonio Vila Coro titulat “La arteria silviana”. https://historiadelamedicina.wordpress.com/2013/09/ 

[10] Justo CABALLERO i Juan Antonio HERNÁNDEZ (1930): Manual de educación física elemental. Barcelona: Núñez y Cª, 1930. Potseriorment es va reeditar a Mèxic.

[11] Ingeniería y construcción, VI-1936.
[12] Justo CABALLERO (1944): Cierzo. El fin de la monarquía española. Mèxic: Autoeditat.
[13] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 7-VII-1930.
[14] Un exemple seria l’article “Pedagogium” aparegut a la catòlica Catalunya Social número 432, publicat el 20 de setembre de 1930, on es criticava l’ateisme de l’escola.

[15] Quim VENDRELL (2017): “Personatges anònims de la maçoneria”, http://historiavibrant.cat/personatges-anonims-de-la-maconeria.

[18] La Libertad, 13-IV-1933.
[19] La Libertad, 9-VII-1935.
[20] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 6-VI-1932.
[21] La Libertad, 23-IV-1935.
[22] La Libertad, 22-XII-1935.
[23] La Libertad, 28-IV-1936.
[24] Agence Espagne. Informations Télégraphiques et téléphoniques de dernière heure. 3-XII-1937.
[25] Agence Espagne. Informations Télégraphiques et téléphoniques de dernière heure. 2-XII-1937.
[26] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 24-I-1938.
[27] Solidaridad Obrera, 25-I-1938
[28] Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona, 9-I-1939.
[29] AADD (1944): Hacia la liberación de España. Marsella: Ediciones del PSOE.
[30] España Popular, 11-X-1946.
[31] Mundo Obrero, 23-I-1947.
[32] España Popular, 7-II-1947.
[33] España Popular, 3-VIII-1945.
[34] España Popular, 11-I-1946.
[35] España Popular, 3-VIII-1945.
[36] España Popular, 27-IX-1944.
[37] España Popular, 22-VI-1945.
[38] España Popular, 30-VIII-1946.
[39] España Popular, 25-X-1946.
[40] España Popular, 24-I-1947.
[41] Carta mecanografiada dirigía al exministre republicà Carlos Esplá (1895-1971), 12-VII-1947, Archivo General de la Guerra Civil Española (Salamanca). Sig. 9.7/6140.
[42] Lluita, 28-IV-1948.
[43] Izquierda Republicana, IV-1955.

Comentaris