Crònica de tres dies de camí



V MARXA PER LES TERRES DEL GAIÀ
Crònica de tres dies de camí
2-5 de maig de 2014

INTRO

Caminar, ser riu, ser Terres del Gaià. Oblidar les presses, deixar que les cames facin la seva, avall. Parlar, explicar i escoltar. Aprendre coses, un fotimer.

Ben d’hora, ben d’hora, apropar-se a cal Cantero i esperar l’autobús. Hi són la Cristina, el Valentín, la Pastu i el Joan. Els escarabats estem preparats. Arriba l’autobús. Ja ha passat per Altafulla. Saludem el Lluís, que és qui porta els números, l’Alba i altres mosquits i alguns “gateros” amb cara de son. Enfilem cap a la Riera de Gaià. A la rotonda ens esperen el Joan Carles de la Fonda, l’Hèctor, l’Albert i altres veïns amb ganes de no fer tard a l’esmorzar, que la gana apreta. Al Catllar recollim, entre d’altres, al Joan –el nostre expert en embassaments i altres infraestructures semblants-, l’Antoni i la seva càmera de fotos. A Santes Creus ens esperen la Maribel i tota la colla del Casalot. Al Pla de Santa Maria pugen l’Enric, el seu fill esportista i altres membres de la Xiruca Foradada. Som-hi, Santa Coloma de Queralt ens espera. Tots cap al bar. Qui ha demanat bacallà? El Carles i el seu cotxe ens salven de portar el pes de les grans motxilles als esportistes que només caminem un cop a l’any.

LES FONTS

A les Fonts de les Canelles, a Santa Coloma de Queralt, on simbòlicament neix el nostre riu, ens espera més gent. Ens reconforten les retrobades –la Pilar, el Galo, l’Oriol, la Mercè, etc-, les presentacions –el Toni, la Montse i la Montserrat-, les abraçades, la fresca del matí i les ganes de començar. Que no faltin les fotos i les pancartes de l’Hèctor –la de Salvem el Gaià la podríem planxar, no?-. Les autoritats ens saluden oficialment. Ens agrada, ens sentim acollits. I llegim el manifest. Jo l’escolto, discret, en un racó, i se’m posa la pell de gallina: “Per cinquè any consecutiu desenes de persones de les Terres del Gaià recorrem els camins que ens porten al mar des de Sant Coloma de Queralt. Resseguim el nostre riu, redescobrim els pobles, aprenem el nom de les plantes, la toponímia, coneixem gent, admirem el paisatge i les antigues construccions rurals, riem i compartim àpats cuinats amb productes de la terra. Escoltem biòlegs, caminadors, esportistes, empresaris, enòlegs, artistes, escriptors i gent de tota mena que ens dibuixen un riu diferent de com l’havíem conegut.”

LA BAIXA SEGARRA

Camps sembrats, hortets a tocar del riu. Camí i senyals que ens porten cap al mar. El grup s’estira i sembla que agafem velocitat. Però, no. A cada revolt s’amaga una sorpresa que convé comentar amb el veí i, si és possible, desviar-se una mica del camí per guaitar dins d’un pou de glaç, un antic molí o pujar dalt d’una roca que permet unes vistes fantàstiques. Paro la orella i escolto la conversa entre l’Hèctor i l’Antoni: Santa Coloma en Transició prepara uns camps de treball de cara a l’estiu per a fer actuacions de millora al camí que porta a la resclosa. Els projectes també caminen amb nosaltres cap a la desembocadura. Es coneixen, dialoguen, troben punts en comú i sorgeixen idees de col·laboració. Les planes de la Baixa Segarra ens porten –sense que s’hagi produït cap baixa- a Pontils.

PONTILS

Abans d’arribar-hi voltem cap el Torrent de Biure passant pel Mas del Tous. No és una tomb banal. Arribem a un espai d’una pau de postal. El riu planeja entre els arbres fins que de sobte la muntanya s’acaba i l’aigua cau lliurement uns metres fins a caure al Toll de la Resclosa. La vista des dalt és molt bonica. Fetes les fotografies pertinents, pugem per tal de salvar la muntanya escarpada. Arribem al cap de poc a Pontils triomfants, fa baixada. Una gran casalot, can Rossell, atreu les mirades dels caminadors. El rellotge solar ens indica que anem la mar de bé, que no ens cal res més que anar fent. A la plaça Major, petita parada i seguim.

Es respira alegria. Com diu el manifest llegit no caminem “pas per nostàlgia. Hi som pel plaer de convetir-nos en riu, en riu de gent que acompanya l’aigua en la seva baixada fins a les terres planes. No ho fem per recordar que un dia aquests pobles van ser. Caminem pel present: pel gaudi d’anar a peu i ser Terres del Gaià. I ho fem per reivindicar aquest tros de món. Som aquí pel futur.” Doncs bé, esperem que en el futur el tram que vam fer per carretera des de Pontils fins a meitat de camí de Santa Perpètua del Gaià el poguem fer per camí.

SANTA PERPÈTUA DEL GAIÀ

Diuen que el primer tram de la marxa és el més espectacular. Si teniu algun dubte aneu a Santa Perpètua i no pareu fins al Pont d’Armentera: castells, natura, antigues construccions hidràuliques, flora i fauna de reportatge de diumenge per la tarda. Santa Perpètua, des de sota, des del camí que va de la resclosa del Molí del Soler als hortets, fins a la Font del Vadó, on dinarem, és espectacular. L’església i una torre –restaurada- de l’antic castell coronen un poble urbanísticament peculiar. Les pujades i les baixades dels seus carrerons descansen a tocar del riu, amb un bosc de ribera, uns antics rentadors i una esplanada on dinar i fer la migdiada. Dinem, compartim i algú aprofita per tancar els ulls. Mitjons estesos i xiruques sense peus. Resseguint el camí de l’Estret de Roques Altes no podem deixar d’aturar-nos i mirar enrere per contemplar el poble que deixem. El Molí de Seguer ens indica que som a mig camí de Querol. A Cal Camadall ens surten a saludar. Sentim la presència del Gorg Negre, l’estret on volien instal·lar l’embassament del Gaià. Ja divisem Querol, sota el Montagut, amb el seu castell i els records de lluita veïnal contra un projecte que pretenia construir 1000 habitatges sense comptar amb el passat, el present i el futur del territori i la seva gent.

QUEROL

Per arribar-hi haurem de baixar i tornar a pujar. El riu de caminadors s’ha desfet i cadascú s’ha retrobat amb el seu propi ritme i les seves forces. Quan arribo al cim –restaurant Sant Jordi- el poble ha estat ocupat per la meva tribu: persones vingudes d’arreu del Gaià que vesteixen una samarreta lila, barret i pantalons de coloraines. L’ajuntament ens rep i compartim impressions del viatge. Ens espera la casa de colònies situada al costat de l’església. Bon àpat i bona sobretaula. La lesió de l’Antonio, el nostre cuiner i animador de capçalera, ha fet que haguem de cercar alternatives. Sort que el nivell ha continuat ben alt. La nit acollirà els somnis dels caminadors. Esmorzar potent i nous xirucaires que s’afegeixen al grup. Hi veig el Conurva, la Bernadette i uns amics que l’acompanyen. De Querol al Pont d’Armentera el camí ha estat senyalitzat recentment. Encara queda molta feina a fer. Hi ha alguns punts que s’han de condicionar. L’Enric ens ho explica i tots hi posem cullerada. Passem per Mas Boixanc i se’ns entelen els ulls de tristor en veure el seu estat d’abandonament. Quan travessem el riu passem moments de perill. Baixa força aigua. L’any passat encara va ser més espectacular ja que plovia. Pugem un esgraó de la Serra del Lluïsot i, mirant enrere, ens adonem que el riu ha esdevingut un riu d’arbres: el verd clar del bosc de ribera es diferencia perfectament del bosc mediterrani que l’envolta. Fa meandres i es perd en l’horitzó. Pugem i baixem per la muntanya. Arribem als dos pins gegants. Ens hi abracem. Pas difícil entre la roca i un toll d’aigua misteriós, selvàtic. Passat l’ensurt el bosc es torna espès. Trobem l’antiga central elèctrica de Querol i dels pobles de la rodalia. Sèquies i rescloses.

EL PONT D’ARMENTERA

Al Pont ens esperen amb la megafonia posada. Entrem pel carrer dels Estenedors. Sardanes i un petit refrigeri. Fotografies i paraules encoratjadores. Ens demanen que no ens aturem, que fem via, que fem just per dinar. En passar pel cafè, però, no ho puc evitar. M’encanten aquests antics espais de sociabilitat. Hi entro. El camí fins a Santes Creus permet adonar-nos de les grans planes conreades. Fan molt de goig. El bosc de ribera protegeix la silueta del riu. Apropar-se a Santes Creus caminant, a poc a poc, és de les coses més boniques de l’excursió. Sembla que les converses minvin i que cadascú agafi el ritme del seu pas, lliurement. El sol crema. La vinya és omnipresent. L’Albert d’Altafulla aprofita algun embús per mirar ocells amb els prismàtics.

DE SANTES CREUS A L’HORT DE LA SÍNIA

Al Casalot fem parada i fonda. Dinem. Cafès. Terrasseta. Primeres baixes. Camí cap a Vila-rodona. Arbreda, ponts de fusta, riu, Aiguamúrcia, el cotxe damunt de la caseta de pagès, Vila-rodona, Bràfim i Vilabella. Peus inflats i molta gana. Vi Camí de la Font. El poliesportiu serà l’hotel. Dormir, esmorzar i arrencar. Se’ns afegeix un grup molt nombrós de Vilabella. Sumar sinergies. Renau. El Catllar i el miserable cabal ecològic que ens regalen els propietaris de Repsol que viuen en l’opulència i en el benefici permanent. Si amb aquest fil d’aigua intermitent hem aconseguit aquesta vida... El Gaià té molt de futur i passa per la gestió pública de l’aigua, respectant els drets de les comunitats de regants. Bosc degradat. Sant Simplici, un mirador del nostre mar. Gent del Baix Gaià caminant –l’Àngel, la Georgina, etc.-. Tamarit, Hort de la Sínia, fideuejat. El Ricard, l’Antonio de la cervesa i altres treuen el cap per saludar –i per dinar, és clar-. El Pep del Catllar ens explica coses dels gravats del Pujol Rodó i del Coll de Creus.

DESEMBOCADURA

I lectura del manifest a la desembocadura: “Durant vint anys vam viure d’esquenes al riu. El vam convertir en un abocador en la seva part baixa i vam despoblar l’Alt Gaià. Ara, el riu ha esdevingut un tret d’indentitat d’aquest territori ubicat entre el Penedès i el Camp, entre la Segarra i el mar. El riu connecta tres comarques administratives, ajunta caminadors de diferents pobles, atreu ciclistes, inspira a poetes, dóna nom a desenes pobles, associacions i projectes. El riu crea sinergies i dóna peu a noves propostes. Cada vegada el riu és menys aigua i més territori.” I cridem, junts, plegats, a l’uníson, emocionats: “Llarga vida al riu Gaià i les seves Terres! Salut i Gaià!”. Emocions compartides. Hem estat riu per uns dies, potser per sempre. Hem desembocat al mar i els nostres camins se separen. Potser només per uns dies.


AGRAÏMENTS

I agrair la tasca de cuiners, transportistes i Ajuntaments que han fet possible aquests tres dies de joia.

Comentaris